Pròxim Orient
Internacional  /  Pròxim Orient 16/07/2022

Un estiu sense llum i amb les aixetes seques

Els libanesos han de pagar preus desorbitats per la poca aigua i electricitat disponibles

3 min
Una protesta davant la seu del Banc Centrald el Líban per la crisi econòmica, la setmana passada.

BeirutLa imatge habitual de l'estiu són les terrasses dels bars plenes quan baixa la calor, amb els carrers il·luminats, però al Líban això és l'excepció. La profunda crisi energètica que ha deixat el país pràcticament sense electricitat les 24 hores del dia obliga els libanesos a haver de confiar en els costosos generadors privats per poder tenir llum a casa seva i els negocis d'hostaleria a haver de retallar les seves hores d'obertura perquè des del moment que es fa fosc no hi ha llum als carrers.

Cansats d'haver de caminar a les fosques, els veïns dels barris cèntrics i d'oci de Mar Mikhael i Gemayseh han ideat una iniciativa, impulsada per l'associació Rebirth Beirut, per la qual els que tenen generador privat a casa comparteixen la seva electricitat a una estesa de bombetes LED que pengen dels balcons per il·luminar els carrers durant la nit. "Això és el cor de Beirut, sempre ple de locals d'oci i de gent. Però qui vol caminar a les palpentes per anar a un bar?", es queixa el Michel, propietari d'un bar de copes de Gemayseh.

El negoci de l'hostaleria s'ha vist afectat per la manca total d'enllumenat als carrers, especialment ara que és temporada alta. Un enfilall de llumetes que s'assembla més als fanalets que adornen els carrers a les festes de barri és l'única opció que tenen els bars de copes per crear una atmosfera menys sòrdida i animar els clients a sortir fins tard. La "nova il·luminació" als carrers del centre també està contribuint a reduir la delinqüència, que està creixent a causa de la falta d'enllumenat.

"Els carrers estan molt foscos, fa por caminar-hi. Fa un mes li van robar la bossa a una veïna quan tornava cap a casa. No podem viure així", lamenta el Maurice, que viu a un carrer pròxim al principal de Gemayseh, l'únic que està il·luminat per les bombetes LED. "No podem deixar que el centre de Beirut s'enfonsi un altre cop", diu a l'ARA Gaby Fernaine, president de Rebirth Beirut. La seva associació ha ajudat molt els barris de Mar Mikhael i Gemayseh, que van ser els més castigats a la macroexplosió del port de Beirut l'agost del 2020 , que va posar fi a la vida de més de 210 persones i va devastar mitja ciutat.

"Ara començàvem a recuperar-nos una mica, però amb els carrers foscos ningú té ganes de sortir a la nit, per això vam decidir ajudar els comerços del barri donant-los bombetes LED", explica. Rebirth Beirut vol seguir amb aquest projecte ciutadà en deu barris més de la capital libanesa, veient la falta de compromís del govern, que no ha pres mesures per mantenir l'enllumenat dels carrers. Fernaine, a través de la seva associació, també està retornant l'electricitat dels semàfors, que estan apagats des que va començar la crisi fa dos anys, i ha instal·lat panells solars a les principals interseccions del centre de la ciutat.

L'aigua, escassa i impagable

Però el servei elèctric no és l'únic que està moribund al Líban. L'estiu també ha portat la sequera a les aixetes dels libanesos. No hi ha aigua. Les empreses privades de camions cisterna estan fent l'agost omplint els tancs d'aigua dels edificis, ja que les companyies estatals s'han quedat pràcticament sense subministrament. Quan el 80% de la població viu sota el llindar de la pobresa i el sou mitjà és de 600.000 lliures libaneses (uns 390 euros), són pocs els que poden gastar un milió de lliures (uns 650 euros) a la setmana per poder tenir aigua.

Però un cop el tanc està ple es necessita electricitat per bombejar l'aigua, i el govern només subministra un màxim de tres hores d'electricitat al dia. Així que, a més d'haver de pagar per poder tenir aigua a les cases, també s'ha de pagar el combustible dels generadors privats. "L'aigua potable no arriba a les nostres cases per culpa del deteriorament de les infraestructures i la falta de planificació", lamenta Teresa Hussein, una libanesa de 45 anys. "El nostre govern ens ha obligat a viure d'aquesta manera; hem de pagar extra per tot", es queixa.

"En definitiva, l'aigua potable ja no és assequible", adverteix Hicham Richani, expresident del sindicat de companyies distribuïdores d'aigua. La profunda crisi econòmica que travessa el Líban i la devaluació de la moneda local impedeixen que es mantinguin les xarxes de subministrament d'aigua, ja que les companyies de serveis d'aigua ja no poden pagar les peces importades que són essencials per al manteniment. "La mala gestió del servei ha portat la situació a un punt crític", denuncia Richani.

Davant de la gran demanda d'aigua potable han proliferat les empreses de distribució d'aigua, però no totes les companyies estan registrades i posen en risc la salut dels libanesos. "Hi ha empreses que la venen més barata, però a vegades no han passat el control de qualitat. Tot depèn de la confiança entre el consumidor i la companyia de l'aigua", insisteix.

Els deficients serveis públics han convertit l'aigua i l'electricitat en un bé a l'abast de pocs. Als barris on moltes famílies viuen sota el llindar de la pobresa, aconseguir una ració d'aigua o tenir llum és una batalla diària.

stats