Gaza: el dol impossible dels cossos sense nom

BeirutAls carrers oberts per les bombes i els carrerons on la pols mai no s'assenta, milers de famílies palestines viuen un dol suspès. La guerra no només ha multiplicat la mort; ha trencat la possibilitat d'acomiadar-la. Els cossos s'acumulen en dipòsits de cadàvers improvisats, en bosses numerades, en fosses cavades amb pressa. Altres segueixen desapareguts sota edificis col·lapsats, convertits en fragments impossibles de reconèixer. A Gaza, la mort ha deixat de tenir nom.

L'11 de novembre passat, les autoritats de Gaza van enterrar 38 cossos retornats per Israel en una parcel·la improvisada de Deir al-Balah. Van arribar en camions del Comitè Internacional de la Creu Roja, molts en avançat estat de descomposició. Segons xifres difoses per Al-Jazeera, dels més de 315 cossos lliurats els últims mesos només 92 han pogut ser identificats.

Els equips de rescat treballen amb les mans nues entre blocs de ciment, buscant silencis que indiquin on hi podria haver un cos. "A vegades en trobem tres o quatre junts i no sabem qui és qui", explica un membre de la Defensa Civil, citat per un mitjà local àrab. No hi ha ADN, no hi ha prou refrigeració, no hi ha temps. La identificació ha esdevingut un luxe inabastable.

Entre els desapareguts hi ha Malak al-Hajoj, una estudianta d'enginyeria. La seva família va explicar a The Observer que la darrera pista va ser la seva bossa, trobada al costat de les empremtes d'un buldòzer. No saben si és viva, si va ser detinguda o si és morta sota les restes de casa seva. Viuen en una espera que no cicatritza: la de rebre un cos, o alguna cosa que se li assembli, per poder enterrar-la i anomenar-la.

Enterrats en fosses col·lectives

Les autoritats sanitàries parlen de milers de casos com el seu. Més d'onze mil persones estan formalment reportades com a desaparegudes, segons xifres citades per fonts internacionals. Però els equips sobre el terreny creuen que la xifra real és molt més gran. En zones com el nord de la Franja, barris sencers van quedar arrasats sense que ningú pogués registrar els morts ni moure'ls. Molts van ser enterrats en fosses col·lectives, marcades només amb una filera de pedres.

Enterrar de pressa es va convertir en una necessitat sanitària i espiritual, tot i que a costa d'esborrar identitats. En la tradició musulmana, el funeral és un acte de comunitat; es renta el cos, s'embolica en un sudari, es resa, i s'acompanya la família durant dies. Ara, moltes famílies enterren sense saber a qui. O, encara pitjor, no enterren ningú: esperen una trucada, una foto, un fragment d'informació.

La lentitud en la devolució de cossos, també dels ostatges israelians, ha tensat l'escenari polític. L'agència Associated Press va citar diverses famílies israelianes que reben restes de captius amb comptagotes, en bosses segellades, sense confirmació immediata d'identitat. Una mare deia: “Necessito alguna cosa concreta, qualsevol part… ho necessito per poder començar el dol”. Aquesta tristesa, encara que en contextos diferents, reflecteix una veritat compartida: sense cos, no hi ha comiat, i sense comiat, no hi ha pau interior.

Dificultat per identificar-los

A Gaza, la manca de mitjans forenses converteix la identificació en una cursa contra el temps. Els metges denuncien que moltes restes arriben irreconeixibles després de dies sota la runa. Altres, els troben civils que, incapaços de conservar-los, els enterren on poden. Les fotografies fetes per veïns s'han convertit en una mena d'arxiu comunitari d'imatges de rostres inflamats per la mort, enviades de mòbil a mòbil amb l'esperança que algú reconegui una piga, una samarreta, un anell.

Entre els cossos retornats aquesta tardor, segons va documentar The National, hi havia personal sanitari, voluntaris de la Mitja Lluna Roja, bombers i treballadors de la UNRWA que van morir intentant rescatar-ne d'altres. En alguns casos, els seus companys només els van poder reconèixer per restes d'uniforme o un objecte personal. L'alt comissionat de l'ONU, Volker Türk, va parlar d'“estupor i alarma” i va recordar que atacar personal humanitari constitueix un crim de guerra.

Gaza viu atrapada en una paradoxa devastadora, on els morts són per tot arreu, però manca l'essencial per tornar-los dignitat: un nom, una història, un lloc on plorar-los. ONG palestines i organitzacions internacionals reclamen accés immediat als llocs d'enterrament, protecció de les evidències i un comitè forense independent que catalogui cada cos abans que el temps esborri les darreres pistes. Temen que, sense aquest esforç, aquestes fosses es converteixin en tombes sense memòria i que els responsables mai no s'enfrontin a la justícia. L'ONU adverteix que la proliferació de fosses pot dificultar investigacions futures i agreujar tensions comunitàries.

En una guerra que ha arrasat edificis, hospitals i barris complets, la pèrdua dels noms hi afegeix una devastació íntima. Un poble que no pot anomenar els seus morts veu com es buida el seu relat. Perquè el dol només comença quan un nom torna a ocupar el seu lloc a la terra.