Imagina't que pots volar: ulleres de realitat virtual per guarir el trauma dels infants de Gaza

RiadKariman Mashharawi és una enginyera d’arquitectura de Gaza que va poder fugir després dels primers 51 dies de genocidi. Ara, des de l’Aràbia Saudita ha creat Belifye [de Believe you can fly, Imagina’t que pots volar], una start-up que desenvolupa eines de realitat virtual terapèutiques pels infants de la Franja. La seva experiència està recollida al llibre solidari “Un crit pels infants de Gaza” (Ara Llibres), coordinat per Txell Feixas i Cristina Mas.

Quan l’exèrcit israelià va envair el nord de Gaza l'octubre del 2023 i va arribar a casa nostra, vam veure la mort per tots costats. Després de passar uns quants dies tancats entre aquelles quatre parets i enmig dels bombardejos, el meu pare va decidir que n’havíem de marxar. Vam agafar banderes blanques i ens vam posar a caminar. Era esfereïdor. Vam passar dies sense aigua, sense menjar ni electricitat. Vam perdre familiars, amics i casa nostra; dues ties meves van morir de fam i no hi vam poder fer res perquè érem lluny d’elles.

Gairebé dos mesos després aconseguíem passar la frontera cap a Egipte gràcies als contactes que tenia la meva germana Majd als Estats Units. Ella és coneguda arreu del món perquè, enginyera com jo, va crear un prototip de caixetes d’energia solar molt econòmiques, pensades per facilitar electricitat a famílies que no podien pagar generadors. La meva germana forma part de les poques dones enginyeres que hem estudiat a la Franja. Després, totes dues hem viatjat per formar-nos i sempre hem tornat a casa per implementar i compartir els coneixements adquirits amb els nostres. De fet, la Majd també va dissenyar una exitosa fórmula que transforma runes en materials de construcció.

Finalment, tota la meva família va poder sortir d’Egipte i anar-se’n als Estats Units, però a mi m’han denegat el visat nord-americà, sense al·legar-ne cap motiu. El meu nòvio no ha aconseguit ni el permís per sortir de Gaza, on continua sobrevivint. Ara fa un any i mig que visc sola a Riad. No és fàcil.

Tots estem patint: els meus germans i germanes, i jo mateixa, quan escric aquestes paraules. Vaig decidir començar una teràpia, pensant que almenys algú de nosaltres s’havia de curar per poder ajudar els altres. Crec en la teràpia, i ja en feia quan vivia a la Franja, però en aquesta nova etapa no em va funcionar perquè la psicòloga no podia suportar escoltar els detalls que li explicava sobre la mort i esclatava a plorar. Per això vaig pensar que seria útil crear solucions de realitat virtual.

Evadir-se per curar-se

Abans de la guerra havia col·laborat fent d’enginyera amb empreses dels Emirats Àrabs com a dissenyadora d’entorns virtuals. N’havia fet per a videojocs, per a galeries d’art i també per entreteniment. Així que quan vam poder fugir de Gaza vaig començar a crear experiències que m’ajudessin a mi mateixa a evadir-me de la realitat per curar-me. I va ser la meva germana Majd qui va dir: “Doncs fem-ho perquè arribi a tothom”.

Aleshores vam començar a treballar amb terapeutes de la Franja, perquè crear entorns que ajudin a recuperar-se no és només una qüestió artística. A banda, també ens calia finançament, de manera que vam pensar en crear entorns per tractar l’estrès posttraumàtic, les fòbies o l’ansietat a un públic general. Per exemple, vam engegar un programa que pogués ajudar algú a superar la vergonya a parlar en públic o la por a volar en avió. Aquest producte ja l’estem oferint a clíniques i professionals de la salut mental dels Estats Units. I els diners resultants ens serviran per desenvolupar el projecte prioritari, que busca tractar el trauma de les criatures que han sobreviscut a guerres a Gaza i arreu del món.

Els entorns que estem treballant per ajudar a guarir els infants de la Franja busquen crear situacions de relaxació. S’ha demostrat que tres minuts al dia immersos en aquest estat, de relaxació profunda, poden tenir un efecte terapèutic beneficiós. Situem, doncs, la gent en llocs com la natura, en un bosc sota la pluja o enmig de les muntanyes. A Gaza està tot en runes, cremat: la gent necessita veure alguna cosa que no siguin edificis destruïts, enmig de sang i bombardejos. És una manera de fer que la ment s’evadeixi i trobi un moment de pau. També treballem amb el so: els auriculars permeten cancel·lar qualsevol soroll i, a la vegada, poden reproduir sons o música que aïllen totalment les persones de l’entorn on es troben.

En el nostre projecte hi entra en joc també la intel·ligència artificial, que ens permet monitoritzar els resultats de cada pacient. Podem saber com respon a l’estrès perquè les ulleres capten com mou els ulls, la freqüència de respiració o si tremola. Aquestes dades, analitzades amb els terapeutes, ens permetran millorar els entorns a què els exposem.

Ara mateix ja estem fent proves a Gaza, on tenim unes ulleres de realitat virtual. El meu nòvio s’ha descarregat els entorns creats i disposem d’un lloc on les criatures poden fer-les funcionar. Tot plegat és una prova pilot, perquè ara mateix és impossible anar més enllà: no podem entrar més equips a Gaza, no hi ha espais segurs per a les teràpies ni tampoc disposem de prou electricitat (només podem carregar els aparells un cop al dia i la bateria dura, aproximadament, unes tres hores). Però el més important és que tan aviat com la guerra s’acabi tindrem tota la tecnologia preparada.