Israel i Palestina: set dècades de guerra i treves trencades
Des de la fundació d'Israel, els historiadors parlen d'entre deu i quinze guerres i d'infinitat d'altos els foc que sempre han acabat igual
LondresL'alto el foc que ha entrat en vigor aquest divendres a la Franja de Gaza és el tercer de l'actual guerra, iniciada el 7 d'octubre del 2023, arran dels atacs de Hamàs sobre Israel. N'hi va haver un entre el 24 de novembre i l'1 de desembre del 2023; i un segon, més llarg, entre el 15 de gener i el 18 de març d'aquest mateix any. ¿Pot ser ara diferent i conduir a un procés de pau definitiu? Els reptes són enormes, el pla de Trump és molt genèric i poc sistemàtic i el risc de caure en la maledicció d'una història de violència i mort és molt alt. El pes del passat atrau la regió cap a l'abisme sistemàticament.
Però més que parlar d'inici –de l'actual guerra– caldria parlar de la represa d'una guerra, tan interminable com permanent. Perquè, en realitat, des de la creació de l’Estat d’Israel, el maig del 1948, el conflicte amb el poble palestí i amb els països àrabs veïns ha passat per successius cicles de guerra, aixecaments de la població palestina i treves molt fràgils. Però comptar guerres i treves o altos el foc entre els dos bàndols depèn una mica del que es consideri una guerra (les més importants, intifades, operacions militars puntuals...?) i del que es consideri una treva (altos el foc formals, armisticis, pauses…?). A continuació els oferim un sumari dels episodis més significatius de la convulsa història recent del Pròxim Orient.
1948-49
Guerra araboisraeliana, Guerra d'Independència per als israelians, Nakba (desastre, en català) per als palestins. La primera guerra va esclatar immediatament després de la declaració d’independència. El nou estat va combatre contra els exèrcits d’Egipte, Jordània, Síria i el Líban, mentre centenars de milers de palestins (es calcula que uns 750.000) fugien o eren expulsats de casa seva –la Nakba–. El conflicte va acabar amb els Acords d’Armistici del 1949, que van fixar la línia verda i van deixar Cisjordània sota control jordà i Gaza sota administració egípcia.
1956
Crisi de Suez. En els anys següents a l'armistici del 1949, els atacs transfronterers dels fedaïns palestins i les represàlies israelianes van crear un patró de violència continuat a la zona. Israel, aliat amb França i el Regne Unit, van envair territori egipci per intentar el control del Canal, però la manca de suport i la pressió dels Estats Units i les Nacions Unides van provocar-ne la retirada.
1967
Aquest any va marcar un punt d'inflexió en la història del conflicte. La guerra dels Sis Dies va alterar el mapa de la regió fins ara: Israel va derrotar els exèrcits àrabs, va ocupar Cisjordània, Jerusalem Est i Gaza, i va prendre el control de territoris que continuen sent avui l'epicentre del conflicte. Des d’aleshores, l’ocupació militar i la política de colònies s’han convertit en el nucli de la disputa. La violació dels drets humans és sistemàtica a la Cisjordània ocupada.
1969-1970
La guerra d'Attrition va enfrontar Israel i Egipte entre el març del 1969 i l’agost del 1970, com a continuació de la guerra dels Sis Dies. Impulsada per Nasser, Egipte volia desgastar Israel amb atacs constants al canal de Suez. El conflicte va acabar el 7 d’agost del 1970 amb un alto el foc negociat pels Estats Units mitjançant el pla establert per Williams Rogers, aleshores secretari d'Estat, que establia la fi de les hostilitats i obria la porta a noves converses de pau sota l’empara de l’ONU. Tot i que el pla va tenir un èxit limitat, va per possible un alto el foc que va posar fi efectivament a la guerra de desgast, i va establir les bases per a la posterior diplomàcia liderada pels Estats Units a l'Orient Mitjà.
1973
Guerra del Yom Kippur. Egipte i Síria van atacar Israel per sorpresa per recuperar el territori perdut. Tot i que va ser una guerra regional, les seves conseqüències van afectar profundament els palestins, que van veure com les seves aspiracions nacionals quedaven subordinades a la diplomàcia interàrab. Els anys posteriors van portar l’ascens de l’Organització per a l’Alliberament de Palestina (OAP) i el creixement del reconeixement internacional de la seva causa.
1987
Dins dels territoris ocupats, una nova etapa va començar el desembre d'aquell any, amb la Primera Intifada, una revolta popular contra el domini israelià a Cisjordània i Gaza. La revolta, que combinava desobediència civil i enfrontaments violents, va durar sis anys i va desembocar en el procés de pau d’Oslo, ara desmantellat. Els acords del 1993 van crear l’Autoritat Nacional Palestina i van establir el principi dels dos estats, però tampoc no van portar una pau duradora.
2000-2005
La Segona Intifada, molt més violenta, va esclatar arran de la visita d’Ariel Sharon a l’esplanada de les Mesquites i va provocar milers de morts. El conflicte es va donar per acabat el febrer del 2005, amb un alto el foc acordat entre Mahmud Abbas i Ariel Sharon a Sharm el-Sheikh, el mateix escenari que ara, però sense que s’assolís una pau duradora.
2007
La presa de poder de Hamàs a la Franja de Gaza va obrir una nova sèrie de guerres curtes i devastadores. Operation Cast Lead (2008–09), Pillar of Defense (2012) i Protective Edge van seguir un patró semblant: llançament de coets des de Gaza, bombardejos massius d’Israel, centenars de civils palestins morts i treves negociades per Egipte, Qatar o els Estats Units. Cada alto el foc restablia una calma precària sense abordar les causes de fons: el bloqueig, l’ocupació de Cisjordània i la manca d’un horitzó polític per al poble palestí.
2021
El mes de maig un nou enfrontament de només onze dies va tornar a devastar Gaza i va acabar amb una altra treva egípcia. L’statu quo es va mantenir fins al 7 d’octubre del 2023. Si es compta cada ronda de violència com una guerra, els historiadors en registren entre deu i quinze des del 1948, segons si s’hi inclouen o no els conflictes regionals àrabs. En tot cas, el nombre de treves, en canvi, és incalculable: des dels armisticis del 1949 fins a les desenes d'altos el foc acordats a Gaza, gairebé cada episodi armat, més o menys greu, o genocida, com el present, ha acabat igual, amb un acord que posa en pausa els combats però que no resol el conflicte.
