Amira Hass: "A mi mateixa ja m'és difícil dir que Israel ha comès i que encara comet un genocidi"

BarcelonaAmira Hass (Jerusalem, 1958) és una periodista i escriptora israeliana i internacionalment reconeguda per la seva cobertura del conflicte israeliano-palestí. Hass, autora del llibre Drinking the Sea at Gaza, ha documentat la vida quotidiana a la Franja de Gaza i a Cisjordània, on viu fa trenta anys. L'escriptora és una de les veus més respectades i incòmodes del seu país. En parlem per videoconferència.

Fins a quin punt viure a Gaza –no només informar-hi– va transformar la seva comprensió de l’ocupació i de la societat palestina?

— Quan hi vaig arribar ja sabia que estava en contra de l’ocupació i viure-hi va reforçar la meva posició. Després, esclar, coneixes les persones no només com un derivat de l’ocupació o de l’opressió. Vaig estimar aquella societat: càlida, acollidora, plena d’humor, innovadora i molt pacient i tolerant. Mai no vaig haver d’amagar que soc jueva nascuda a Israel.

Com gestionava el límit entre l’observació periodística i la implicació personal amb les famílies que l'acollien?

— La dificultat era més aviat veure com és la vida sota l’ocupació: és tan injusta... Als anys noranta, en certa manera, era més fàcil, perquè tothom tenia l’esperança d’un canvi. Jo era escèptica, però hi havia la sensació que les coses anirien millor. Ara, vivint a Cisjordània, veient cada dia la injustícia i aquestes polítiques malignes, això és molt difícil.

Després de tants anys cobrint Gaza, què és el que l'ha impactat més de la situació actual?

— Vols dir el genocidi? No puc creure que estigui presenciant la destrucció completa d'una societat. La gent té una resiliència extraordinària. Però sé que també molta vol fugir. Tot i que el relat nacional diu que no, que la gent s'hi quedarà, la reconstrucció depèn dels capricis de Trump i de decisions israelianes.

Ha parlat de genocidi. No deu ser fàcil fer-ho ara a Israel.

— No. Ni tan sols ho és parlar del silenci i de la complicitat de l’oposició israeliana amb els atacs dels colons cada dia. L’oposició israeliana no fa res. Per a mi mateixa ja és difícil dir que Israel ha comès i que encara comet un genocidi. Esclar, a Israel hi ha una negació enorme d’aquest fet. Els mitjans israelians no els mostren el que heu vist a Espanya.

Aquí, el suport social a Benjamin Netanyahu és difícil d’entendre. Què és el que políticament el sustenta? És només un problema dels mitjans o hi ha un suport fort, un suport polític?

— Mira, segons les enquestes, el seu partit, el Likud, obté el percentatge de vot més alt, però és el 23% dels sufragis. I els partits que li donen suport directe són menys del 50%, però tenim la sensació que són molt forts perquè tots en surten beneficiats. El Likud, els sionistes religiosos, els més racistes, i els jueus ortodoxos, que no són considerats sionistes, però que sí que ho són, han atacat el sistema judicial burgès i liberal de la classe mitjana, que mai no va ser liberal amb els palestins, però que tolerava i ampliava els drets liberals dels jueus.

Té algun sentit parlar avui de dos estats?

— El 2016, Bezalel Smotrich [ministre de Finances i líder del Partit Sionista Religiós] va presentar un pla que negava als palestins el dret a tenir un estat i a expressar la seva identitat nacional dins del país. Havien d’acceptar ser ciutadans de quarta categoria o marxar, i si es resistien, l’exèrcit se n'ocuparia. Aquest pla s’ha aplicat els darrers dos anys i mig. Quan es parlava de dos estats als setanta, era per reconèixer que hi havia dos pobles amb drets iguals. Avui, només els jueus israelians tenen drets a Israel, i sense igualtat no hi ha futur segur per a cap dels dos pobles.

Tornant al periodisme: com gestiona les pressions i les crítiques dins d’Israel per documentar la situació palestina amb una mirada crítica?

— És molt difícil escriure sobre una cosa que els lectors no volen llegir. Aquest ha sigut el meu gran problema des del principi. Quan vaig començar, als anys noranta, era ingènua: pensava que si ho explicava, la gent ho veuria, que l’ocupació no s’havia acabat. Abans la gent estava més disposada a sentir que hi havia repressió i opressió. Però amb els Acords d'Oslo va ser molt fàcil dir: "Ja tenim un acord, els palestins ja no estan ocupats, de què es queixen?". Aquest ha estat el problema.

Ha experimentat formes de censura, explícita o implícita?

— Hi ha una censura social, sens dubte, que intervé al diari de maneres subtils. És clar que Haaretz és el diari més obert dins dels mitjans dominants. Ho notes, sobretot al principi i durant, per exemple, la Segona Intifada, i també després de l’atac de Hamàs del 7 d’octubre. Els editors et deixen caure que "ara no és el moment" per a determinats enfocaments o que "no hi ha espai". El problema és els que no volen saber i ho diuen. "No volem mostrar el que està passant".

Els periodistes sovint han de demostrar equilibri. Què vol dir ser just i rigorós en un context tan asimètric?

— No sé què vol dir equilibri. Parlem de veritat. La veritat no és equilibrada. Hem de ser justos, professionals, assegurar-nos que no ens menteixen, que la informació és precisa. Si no tinc tots els detalls, ho dic. Explico d’on trec la informació. I a vegades confio més en els meus amics perquè sé que no em mentiran.

Ha viscut moments d’esgotament emocional?

— Sí. Visc entre palestins, però jo puc marxar en qualsevol moment; ells no. Durant la Segona Intifada, hi va haver moments en què Ramal·lah era bombardejada cada matí i un dia em vaig despertar i vaig dir: "D’acord, prou, això és massa". En comparació amb ara, tot allò sembla fàcil.

Com podem documentar el que passa a Gaza quan els periodistes internacionals no hi poden entrar i els palestins són assassinats?

— Hi ha molts periodistes joves que continuen treballant, fent fotos, vídeos, informant. El testimoni visual existeix. La qüestió no és si són estrangers o locals. La qüestió és que Hamàs té un control molt fort dins la població. Hi ha fenòmens a Gaza que potser no coneixem perquè no es poden explicar obertament. Entre palestins també hi ha una autocensura social.

Quan va entrar per darrera vegada a Gaza?

— El 2010. I, de fet, en un any i mig hi vaig entrar tres vegades. El novembre del 2008 hi vaig arribar amb vaixell. Era la iniciativa de Free Gaza. I en aquell moment, els israelians permetien que els vaixells hi arribessin. Em vaig allotjar amb uns amics, un dels quals era molt important políticament a l’esquerra palestina. Hamàs em va expulsar després de tres setmanes. Tres mesos més tard, va esclatar la guerra del 2008-2009, a finals de desembre. Vaig entrar a Gaza per Rafah, i m’hi vaig quedar cinc mesos. La tercera vegada va ser només per tres dies.

Com preservem la confiança en el periodisme?

— Hem d'explicar quina diferència hi ha entre el periodisme i els missatges de les xarxes socials. El periodisme és comprovar fets, és sentir diferents veus, mostrar diferents angles, verificar, saber utilitzar un llenguatge que arribi a la gent i que no sigui hostil. I el segon és que nosaltres, els periodistes, tenim una mena de contracte no escrit amb la població: que amplifiquem les veus per vigilar els centres de poder.