El cisma religiós de sunnites i xiïtes amaga una pugna pel poder

L’Iran i l’Aràbia Saudita es disputen el predomini regional al Pròxim Orient

El conflicte entre l’Aràbia Saudita i l’Iran ja ha tingut repercussions en el preu del petroli als mercats internacionals. La ruptura de relacions diplomàtiques és només l’últim episodi de les fortes tensions entre els dos gegants de la regió pel domini del Pròxim Orient. No hi ha plantejada cap guerra directa entre els dos, i cada un dóna suport als seus aliats en els conflictes que assolen la regió. Aquestes qüestions poden ajudar a comprendre l’abast de la crisi.

L’origen de la crisi

L’execució d’un preeminent xeic xiïta inflama la regió

L’execució dissabte del xeic xiïta Nimr Baqr al-Nimr és l’origen de la crisi. El xeic Al-Nimr, de 55 anys, va estudiar a l’Iran després de la Revolució Islàmica del 1979 i quan va tornar a l’Aràbia Saudita va saber atreure els joves de la seva confessió que sentien que Riad els discriminava. El seu discurs agressiu contra la família reial va trobar molts simpatitzants entre els joves xiïtes, que veien que els xeics tradicionalistes no aconseguien redimir els seguidors de la seva religió.

L’Iran i el xiïsme

L’escissió es remunta a la successió de Mahoma

El dia que va morir Mahoma, l’any 632, el seu cosí i gendre Alí va fer-se càrrec del cadàver i va preparar-ho tot per a l’enterrament. Mentre Alí estava ocupat amb el cos del profeta, les persones més pròximes a Mahoma, amb l’excepció d’Alí, es van reunir i van triar Abu Bakr, sogre i amic íntim de Mahoma, com el seu successor. Els partidaris d’Alí, que posteriorment van ser els xiïtes, no van acceptar aquesta designació de bon grau perquè pensaven que el successor havia de ser una persona de l’ahl al-bait, és a dir, de la família del profeta. S’estima que la població xiïta és un 15% de la població musulmana del món. Són majoria a l’Iran, l’Iraq i Bahrain, i n’hi ha minories en molts altres països, com el Pakistan, l’Índia o el Líban. Pel que fa a l’Aràbia Saudita, s’estima que el 30% de la seva població és xiïta i viu principalment a l’est del país.

El wahhabisme saudita

El corrent dominant a l’Aràbia Saudita

El wahhabisme és un corrent religiós sunnita dominant a l’Aràbia Saudita, que deu el seu nom a Muhammad ibn Abd al-Wahhab, un teòleg que va viure al segle XVIII. És un corrent extremadament tradicionalista i purità, que advoca per tornar l’islam al seu origen, desproveït de qualsevol mena d’innovació(bidaa ) posterior a la mort del profeta i particularment a les tres primeres generacions de musulmans. Molta gent es refereix al wahhabisme com a salafisme, un concepte que a l’Aràbia Saudita no té tan mala reputació com el de wahhabisme.

El nou rei saudita

El nou rei es distancia dels Estats Units, que s’acosten a l’Iran

Des que va pujar al tron l’any passat, el rei Salman s’ha caracteritzat per portar a terme una política més afirmativa i agressiva, i no sempre ha consultat les seves decisions amb els Estats Units. Un bon exemple és la seva implicació militar directa al Iemen, que en alguns moments ha sigut criticada per Washington. Aquesta política no la va iniciar el rei Salman però ell l’ha fet més clara i distintiva. És com si hagués vist que l’Aràbia Saudita ha de defensar els seus interessos directament i no confiar gaire en els Estats Units com ha passat fins ara, especialment després que Washington hagi firmat amb l’Iran un acord que posa fi a les sancions occidentals i al qual Riad es va oposar frontalment.

Els taulers del joc

L’Iraq, Síria, el Iemen i el Líban són les guerres per delegació

Les cartes es juguen principalment on hi ha fricció entre sunnites i xiïtes, és a dir, als països on viuen les dues comunitats: l’Iraq, Síria, el Iemen o el Líban. En general, els xiïtes defensen posicions molt més progressistes que els sunnites. És curiós que un país teocràtic com l’Iran defensi més enllà de les seves fronteres les posicions més progressistes.

Els precedents

L’Iran i l’Aràbia Saudita van trencar relacions el 1987

Aleshores es va produir un greu incident a La Meca entre pelegrins xiïtes i les forces de seguretat saudites. Les relacions es van restablir el 1991 arran de la invasió iraquiana de Kuwait. En aquests últims dies hi havia hagut a Teheran tot un seguit de declaracions moderades, en el sentit que calia fer més estretes les relacions amb Riad, però l’execució del xeic Al-Nimr ha fet avortar aquests desitjos. La proverbial aversió sunnita cap als xiïtes és molt manifesta a l’Aràbia Saudita i això fa pensar que no és probable una aproximació sincera en el futur, en una regió tan conflictiva. Res no fa pensar tampoc que cap dels dos imposi el seu domini, cosa que tampoc interessa als Estats Units ni a Israel, les autèntiques potències a la regió.