Pròxim Orient
Internacional 28/11/2021

Represa del diàleg nuclear amb l'Iran per recosir l'estrip de Trump

Les converses amb el nou equip ultraconservador de Teheran tornen a arrencar amb baixes expectatives

4 min
La bandera iraniana a la seu de l'Organització Internacional de l'Energia Atòmica.

BarcelonaDesprés de cinc mesos de pausa, les negociacions per ressuscitar l’acord nuclear amb l’Iran del 2015 es reprenen aquest dilluns a Viena. El pacte, signat entre Teheran i les sis grans potències (el que es coneix com a P5+1: els Estats Units, la Xina, Rússia, França i la Gran Bretanya, que són els cinc membres permanents del Consell de Seguretat, més Alemanya), garantia que l’Iran sotmetia a control internacional el seu programa nuclear de manera que no s’utilitzés per desenvolupar armament, a canvi de sortir de l’ostracisme econòmic a què l’havien sotmès les sancions internacionals.

Amb l’acord, a dins de l’Iran la situació econòmica va millorar sensiblement, ja que va comportar el retorn de grans multinacionals, sobretot europees, interessades a entrar en un mercat de 80 milions de persones que es tornava a obrir al món. I els sectors ultraconservadors del règim quedaven en segon pla, darrere del president moderat, Hassan Rouhani. 

Però el 2018 Donald Trump es va desmarcar unilateralment del pacte –un altre dels seus gestos de suport incondicional a Israel–, van tornar les sancions dels EUA contra Teheran (les ja establertes i més de 1.500 de noves) i el règim dels aiatol·làs va respondre-hi ignorant els límits establerts a l’acord.

Les potències europees (i la UE, que s’hi ha implicat a fons) van intentar mantenir viu l’acord perquè no volen més tensions amb l'Iran. Teheran en els últims anys ha guanyat pes al Pròxim Orient en el seu enfrontament pel domini regional amb l’Aràbia Saudita, aliada dels Estats Units, i avui té una forta influència a l’Iraq, el Líban, Síria i el Iemen. Amb Trump fora de la Casa Blanca, el líder suprem iranià, l’aiatol·là Ali Khamenei, va acceptar continuar el diàleg sota la condició de no haver de parlar directament amb els Estats Units. 

Europa no aconsegueix esquivar les sancions de Trump

En els últims mesos de la presidència de Rouhani es van celebrar sis rondes negociadores a Viena . “Amb molta pressió dels ultraconservadors, el president iranià va apostar per seguir negociant amb la idea de garantir la supervivència econòmica, però la realitat és que les empreses europees van tenir moltes dificultats per mantenir les transaccions amb l’Iran sota el bloqueig nord-americà: Renault, Peugeot i empreses espanyoles de la construcció que s’havien establert a l’Iran després del 2015 en van acabar marxant”, explica a l’ARA Massoud Sharifi, professor de la UAB. L’economia iraniana, dependent del petroli, va tornar a patir molt: si el 2015 el país exportava 3,5 milions de barrils diaris, l’any passat amb prou feines va arribar als 700.000. 

La crisi econòmica va ser un dels factors de l’onada de protestes populars contra el règim de finals del 2019, brutalment reprimida, amb almenys 500 morts. L’Iran ja no era un país estable enmig d’una regió turbulenta. “Per això Rouhani va seguir negociant, perquè la inestabilitat interna i el bloqueig exterior eren una combinació molt perillosa per al règim, encara que el tema nuclear s’ha convertit en una qüestió ideològica i de legitimitat: desconfiava d’Occident, però alhora volia mantenir el diàleg per sobreviure econòmicament i perquè quedés clar que eren els Estats Units els que no havien respectat els compromisos”, afegeix Sharifi. 

Ultraconservadors a Teheran

Però les eleccions a l’Iran del juny, amb una participació històricament baixa (48% oficial), van tornar els ultraconservadors al poder : els reformistes havien intentat impulsar polítiques neoliberals fiant-ho tot a la millora de l’economia amb l’acord del 2015, però les coses no van anar així i el règim havia demostrat al carrer que de marge de reforma real no n’hi havia. I el malestar continua: divendres les protestes a la ciutat d’Isaphan per la sequera també van ser reprimides, amb almenys dos morts. 

Amb l’excusa que havia de nomenar un nou equip negociador, el nou president, l’ultraconservador Ebrahim Rahisi, va deixar les negociacions en mode de pausa. En aquests mesos Teheran ha buscat guanyar temps per poder negociar des d’una posició de força, i ha passat del 20% al 60% de la taxa autoritzada d’enriquiment d’urani com a resposta a les sancions nord-americanes. Els ultres, que ara controlen totes les branques del poder, criticaven Rouhani i el seu negociador, Javad Zarif, per haver cedit a les exigències del "Satanàs" nord-americà. 

Les converses es reprenen a Viena, doncs, en un ambient pessimista. De fet, ja abans que Trump torpedinés l’acord, Ali Bagheri Kani, el general elegit pel nou govern de Teheran per dirigir les negociacions, havia acusat Rouhani i el seu equip de ser massa tous per haver acceptat l’acord. “Aleshores, ¿com poden ara els partidaris de la línia dura tornar a l’acord original i justificar-ho davant la seva base social?”, es pregunta a Middle East Eye l’analista irano-canadenc Shahir Shahidsaless. La Guàrdia Revolucionària, un dels principals centres del poder, ha deixat clar que no hi haurà acord si no s’aixequen totes les sancions (incloent-hi les que es justifiquen per les vulneracions de drets humans, el programa de míssils balístics i el rol desestabilitzador a la regió), i si els Estats Units no formalitzen una declaració comprometent-se a no tornar a abandonar l’acord. Una exigència que ningú creu que el Congrés dels Estats Units accepti, per molt que Biden, després de la retirada nord-americana de l’Afganistan, vulgui evitar una escalada amb l’Iran sense deixar de fer costat als seus enemics regionals, Israel i l’Aràbia Saudita.

Cronologia: 40 anys de tensions

1950

El programa nuclear iranià es va engegar els anys 50 sota el règim del Xa de l’Iran, amb el suport dels Estats Units i de França.

1979

Amb la revolució iraniana i la presa de l’ambaixada nord-americana, els dos països queden enfrontats i els projectes nuclears s’aturen.

 

2002

Després dels atemptats d’Al-Qaida de l’11-S, els Estats Units envaeixen l’Iraq i situen l’Iran a "l’eix del mal" i li imposen sancions. El 2005 els ultraconservadors arriben al poder a Teheran.

2012

Barack Obama intenta restablir la imatge dels Estats Units al món musulmà i busca una sortida al problema nuclear iranià. Comencen les negociacions per a un acord.

 

2015

Les principals potències i Teheran arriben a un acord pel qual els Estats Units aixequen les sancions i l’Iran accepta el control internacional. L’economia iraniana es recupera.

2018

Cedint a Israel, Donald Trump trenca unilateralment l’acord. La UE i les potències europees intenten mantenir-lo, malgrat les sancions nord-americanes.

 

2021

Sense Trump a la Casa Blanca, l’abril comencen les negociacions (indirectes) per fer tornar els Estats Units a l’acord i ressuscitar-lo.

stats