Ni opositors, ni dissidents ni líders
En la seva ingenuïtat, farcida de pacifisme i també de patriotisme, Borís Nadejdin potser havia arribat a pensar que aconseguiria apuntalar la seva candidatura presidencial enfront de la de Vladímir Putin i que el 17 de març no seria proclamat president, és clar, però sí el candidat més votat després de l’amo del Kremlin. De res li van servir a Nadejdin les més de 100.000 signatures aconseguides en molt pocs dies. Tot estava dat i beneït, i els buròcrates de la Comissió Electoral Central van trobar prou anomalies –sobretot unes quantes “ànimes mortes” no esborrades del cens– per rebutjar les aspiracions de Nadejdin. La negativa al candidat es va fer pública fa just deu dies, i alguns russos potser van arribar a pensar que fer fora Nadejdin de la cursa presidencial tenia alguna cosa a veure amb el seu activisme contra la guerra d’Ucraïna. O potser també amb els seus vincles polítics: Borís Nadejdin va ser home de confiança de Borís Nemtsov, ex vice primer ministre de Borís Ieltsin i quadre significat de la Internacional Liberal assassinat a trets el febrer del 2015 a pocs metres del Kremlin.
Però el que probablement no estava en el, diguem-ne, guió mental de seqüències previsibles posteriors al rebuig de Nadejdin era la notícia de la mort d’Aleksei Navalni, l’home que –aquest sí– en una hipotètica confrontació electoral amb Vladímir Putin hauria pogut, potser no pas abatre’l però sí arribar segon a les urnes i consolidar el seu lideratge. Com quan el 2013 es va presentar a alcalde de Moscou i va quedar segon amb el 28% dels vots. Putin ni de lluny podia ni pot permetre's una cosa semblant. Per això tenia tancat Navalni, condemnat a dinou anys de presó, amb un malviure que finalment se l’ha endut.
La desaparició física d’Aleksei Navalni deixa un nombrós sector de la societat russa desemparada, sense líder moral i sense l’expectativa de veure’n emergir un altre a curt termini. Els demòcrates russos han començat una llarga caminada pel pedregar. Això sí, encoratjats des de l’exili per incondicionals com el campió d’escacs Garri Kaspàrov i l’expropietari de la petroliera Iukos Mikhaïl Khodorkovski. Putin no va parar de perseguir Khodorkovski precisament perquè per al president representava el combat entre un home de la intel·liguèntsia –la classe mitjana soviètica culta i amb aspiracions burgeses– i un patriota com ell, que s’havia jugat la vida en el KGB.
Sospites d'un altre cop d'estat
També hi havia visions diferents de com configurar les estructures socials i econòmiques. Putin sempre ha venerat la idea autoritària de repartir el poder entre kagebistes i oligarques, mentre que Khodorkovski apostava per un capitalisme, diguem-ne, civilitzat en una democràcia orientada a Europa. Curiosament, tant Mikhaïl Khodorkovski com Aleksei Navalni van apostar per la candidatura de Boris Nadejdin acabada de presentar. De la mateixa manera que Khodorkovski havia apostat pel cop d’estat fallit de Ievgueni Prigojin, el líder de Wagner, l’estiu passat. A Rússia qualsevol cosa, qualsevol personalitat o personatge capaç d’arrabassar-li el poder a Putin mereix el suport dels adversaris. L'avió en què viatjava Prigojin va esclatar i va caure l’agost del 2023, justament dos mesos després de la insurrecció. Les morts, doncs, la presó i l’exili se succeeixen a Rússia, acompanyades de sospites –per ara només sospites– que un altre cop podria estar incubant-se. Tot plegat emmarcat per una guerra que no s’acaba i que destrueix recursos naturals i vides.
Amb tot, no dubto que els resultats de les eleccions presidencials que es faran públics el 17 de març donaran la victòria a Putin. No caldrà cap tupinada, en tot cas alguns tocs per arranjar els decorats i la coreografia. Putin guanyador i, darrere, el líder comunista Nikolai Kharitónov i potser l’ultradretà Leonid Slutski en tercer lloc. Si fossin parlamentàries, la Duma s’ompliria de putinistes, de comunistes-nacionalistes i d’ultres. I la ideologia i els valors predominants a l’hemicicle no serien gaire diferents dels dels plens del comitè central del PCUS.
