Quina és l’estratègia oculta de Putin en les converses amb els Estats Units?

MoscouAra que ja fa dos mesos de l’inici de les converses entre Rússia i els Estats Units, res indica que un acord de pau a Ucraïna sigui més a prop que el 18 de febrer, el dia en què les delegacions de tots dos països es van trobar per primera vegada a l’Aràbia Saudita després de tres anys d’hivern diplomàtic. Malgrat l’optimisme i la pressa de Donald Trump, Vladímir Putin està posant tota mena d’obstacles a un alto el foc mentre es compromet a negociar-lo; exigeix concessions sense estar disposat a fer-ne, i afirma que vol la pau alhora que bombardeja carrers plens de gent. Quina lògica hi ha darrere d’aquesta estratègia? Quin és el full de ruta no declarat del president rus?

Segons els experts, la principal trampa a l’hora de respondre aquesta pregunta és que parteix de la premissa que estem davant d’unes converses per resoldre la guerra, quan del que es tracta realment és, d’una banda, de la reedificació de la relació bilateral entre Washington i Moscou, i de l’altra, de la readmissió de Rússia a la taula de les potències mundials. “Putin ja ha guanyat”, assegura l’escriptor Viktor Xenderóvitx. “Fa tres anys semblava que era un pària i que la seva destrucció política era qüestió de temps, i resulta que no, ara és legítim, ha guanyat”, conclou.

Putin ha dissenyat l’estratègia negociadora des d’un doble prisma: l’econòmic i el diplomàtic. El director del fons sobirà rus, Kirill Dmitriev, encarna el rostre amable, el tast de les oportunitats de negoci que podrien concretar-se si Rússia i els Estats Units anessin a l’una. En canvi, el ministre d’Exteriors, Serguei Lavrov, lidera el sector inflexible, la vella astúcia soviètica, desconfiada i capaç dels equilibris dialèctics més inversemblants per obtenir els seus objectius. 

Els “interessos vitals” russos

Aquí és on es complica l’ardit del Kremlin, perquè la disposició a redescobrir l’afinitat amb els Estats Units xoca amb el desinterès per acabar la guerra. Per això mitjans independents russos informen que ja en la primera reunió amb els Estats Units hi va haver una enganxada entre Dmitriev i Lavrov. “Putin no té cap motivació per resoldre el conflicte”, explica el politòleg Vladímir Pastukhov. "No hi guanyaria res perquè té una capacitat més gran per sostenir una guerra de desgast que Ucraïna", argumenta.

Segons l’analista, el punt en què es troben “encallats” russos i nord-americans és l’ordre dels factors. Trump vol un alto el foc i després ja parlarem de la pau i d’aixecar sancions, mentre que Putin no vol ni sentir a parlar d’un alto el foc si abans no s’assegura una pau a mida. El degà de la Facultat de Relacions Internacionals de la Universitat MGIMO, la gran escola de diplomàcia russa, Andrei Suixéntsov, escriu: “A Rússia no li interessa una suspensió de les hostilitats, sinó un acord profund que no es violi d'aquí a uns anys.” Això, adverteix, només serà possible si es tenen en compte els “interessos vitals” russos.

Els “interessos vitals” de Rússia són els expressats per Putin el juny passat i que, comptat i debatut, impliquen la capitulació de Kíiv. El professor Iuri Felxtinski apunta a l’ARA que el Kremlin té només una meta: “Forçar d’una manera o una altra Ucraïna a rendir-se”. Per a aquest propòsit opina que està “utilitzant” Trump perquè obligui Zelenski a capitular “camuflant-ho” en un acord de pau.

Hipocresia, però també estratègia

El doble joc de Putin dona peu a moviments desconcertants i aparentment contradictoris destinats a preservar el favor de Trump sense renunciar a la guerra. Així, quan se li proposa un alto el foc total de 30 dies, l’accepta per, a continuació, rebutjar-lo sense admetre-ho; quan se li proposa una treva sobre infraestructures, s’hi avé per, tot seguit, proclamar una moratòria immediata i unilateral només sobre instal·lacions energètiques; quan se li proposa un alto el foc al Mar Negre, l’assumeix, però amb la condició implausible que se li aixequin determinades sancions.

La investigadora Inna Bondarenko, formada a MGIMO, descriu aquesta actitud com a típica de “l’antinomisme rus”. En un article a The Moscow Times explica que aquesta doctrina consisteix a “citar el dret internacional tot violant-ne l'esperit, defensar les normes mentre les desmuntes i parlar de pau mentre justifiques i fas la guerra”.

Des de l’òptica de Putin, no és incoherent obrir-se a discutir la fi d’un conflicte i, a la vegada, provocar massacres de civils. El redactor en cap de Nóvaia Gazeta Evropa, Kirill Martinov, escriu: “Per acostumar Trump al tauler geopolític, cal matar tan sovint i de manera tan visible com sigui possible. Putin pot parlar de pau i cometre assassinats massius alhora”. Bondarenko creu que “no és només hipocresia, sinó estratègia”. Segons ella, és una manera de fer habitual de la diplomàcia russa: “Encanta Occident amb el comerç mentre amenaces els veïns; pronuncia la democràcia, practica la coacció".

La gran por dels analistes de l’òrbita del Kremlin no és que no s’aconsegueixi posar fi a la guerra, sinó que s’estronqui la possibilitat de sortir de l’aïllament internacional. Suixéntsov demana paciència i recorda que aquesta mena de negociacions “no s’han resolt mai en setmanes” i que cal “un temps considerable” per llimar les diferències. Altres com el columnista del Moskovski Komsomolets Mikhail Rostovski són més pessimistes. “Hem d'estar mentalment preparats perquè no s’arribi a un acord”, escriu. I alerta sobre les tensions que es poden produir: “Les negociacions diplomàtiques són també una forma de guerra. I, com diu el proverbi anglès, tot és just en l'amor i la guerra”.