Tots els mags del Kremlin

El film El mag del Kremlin, producció francesa dirigida per Olivier Assayas amb guió d’Emmanuel Carrère, representa el que fins ara ningú havia gosat fer: escenificar a la pantalla els rerefons i els personatges clau dels primers quinze anys de la Rússia de Putin. El trànsit cap a un règim policial, síntesi del totalitarisme soviètic amb el capitalisme oligàrquic. Dedueixo que el guionista Emmanuel Carrère –fill de la historiadora Hélène Carrère d’Encause– ha irritat força el Kremlin, però ha tingut l’habilitat de garantir la integritat física d’alguns personatges canviant-los el nom.

L’emmascarament d’identitat més cridaner de tots és el de Vladislav Surkov –considerat l’arquitecte del putinisme–, que durant quatre dècades va servir incondicionalment l’amo del Kremlin, i que a la pel·lícula –basada en la novel·la homònima del 2022 de Giuliano da Empoli– fa de narrador amb el nom de Vadim Barànov. La majoria de crítiques cinematogràfiques es focalitzen morbosament en la identitat Surkov-Barànov, i passen per alt la de Mikhaïl Khodorkovski, que transita pel film també amb un altre nom i cognom. Empresonat durant deu anys, ara mateix el magnat conspira des del seu exili al Regne Unit, en contacte amb figures com el campió d’escacs Garri Kaspàrov.

L’efectisme del film potencia “actuacions”. Com la d’Eduard Limónov, agitador nazi-bolxevic favorable a Putin, exhibint la seva bandera roja amb cercle blanc i amb la falç i el martell al bell mig en lloc de l’esvàstica. I Boris Berezovski, suïcidat a Londres el 2013, reconeixent en to dramàtic que es va equivocar fent-li de padrí a Putin. 

Però més enllà de les identitats kremlinianes deformades, el guionista evita, ras i curt, esmentar i escenificar alguns episodis determinants d’aquells anys. I cal preguntar-se per què, precisament Carrère, en prescindeix. I gosaria dir que, també, és el preu que paga per preservar la seva pròpia seguretat. Un d'aquests episodis és el que va tenir lloc el setembre del 1999: unes explosions a la rodalia de Moscou i altres ciutats maten més de 300 persones, gent humil, la majoria veïns de blocs proletaris. El Kremlin acusa els terroristes txetxens, però no són pocs els que detecten i identifiquen agents kagebistes posant les bombes. 

¿Es tractava d’una maniobra de Putin per unir el poble rus al seu voltant contra el terrorisme txetxè i així enfilar-se al poder? Al cap d’unes setmanes, les eleccions parlamentàries les guanya la coalició de Putin que, de cap de l’FSB –l’ex-KGB— passa a primer ministre, i en menys de tres mesos, a president de Rússia. ¿Era Putin darrere de la matança de setembre? Alexànder Litvinenko, un policia que canvia de bàndol –i s’exilia a Londres amb Berezovski– ho assegura en el seu llibre Blowing up Russia –Fent esclatar Rússia–. I ho paga amb la vida després que l’agent putinista Andrei Lugovoi deixa caure una dosi de poloni 210 a la seva tassa la tardor del 2006 en un bar de Piccadilly.

Ficció per garantir la seguretat

Això al film El mag del Kremlin ni apareix ni se’n parla, tot i ser l’episodi més cruel del procés de consolidació de Putin. Entenc que Marina Litvinenko, dona de la víctima –amb la qual vaig parlar poc després de l’assassinat– necessita encara protecció. 

Vladislav Surkov plega definitivament com a home de Putin el febrer del 2020 i desapareix de l’escena política en plena pandèmia. És més que probable que Emmanuel Carrère s’hi connectés per muntar l’escenografia dels mags del Kremlin, donant-li el paper principal amb el nom Vadim Barànov. El film acaba amb el tret al cap que abat Barànov a la porta de casa. Seqüència tan fictícia com necessària per mantenir Surkov fora de perill. Sense Putin al poder segur que el final de la pel·lícula hauria estat un altre.