Internacional 15/10/2021

"El Sàhara Occidental està en guerra!", el crit del jovent cansat d'esperar

Crònica des del front del conflicte amagat amb el Marroc

4 min
Sahara

Mahbez (Territoris alliberats)La guerra s'albira darrere les dunes, gairebé imperceptible. Cal recórrer quilòmetres i quilòmetres de desert de sorra per poder sentir-la, tot i no veure-la. Des de la ruptura de l'alto el foc entre el Marroc i el Front Polisario el novembre del 2020, el Sàhara Occidental torna a estar en estat de guerra. Milers de joves saharauis, que mai han trepitjat el Sàhara Occidental perquè el 80% dels territoris estan ocupats des de fa trenta anys i només han conegut els camps de refugiats d'Algèria, s'han alçat en armes contra el Marroc. I en tots aquests anys només han sentit promeses d'un referèndum d'autodeterminació que no arriba mai.

El tedi als campaments de refugiats contrasta amb les ràfegues d'activitat militar. En una de les bases militars a la regió alliberada de Mahbez ens esperen el general Aba Ali i el seu escamot de soldats voluntaris. Una dotzena de vehicles pickup i tanquetes plenes de pols i uns vells fusells són tot el que té aquesta unitat militar. Però en fe i patriotisme cap batalló marroquí els guanya.

Allà el temps es mesura amb el que un triga a beure's tres gots de te: un ritual sagrat fins i tot enmig de la guerra. Ja s'ha fet fosc i refresca. Entre mantes a terra i botes militars amuntegades hi ha, recolzat, el general Aba Ali, que ens parla amb orgull de pare de les seves tropes. "Cada unitat militar controla una part del mur. Sempre estem vigilants, dia i nit. També ho fèiem abans que esclatés la nova guerra amb el Marroc", explica el general saharaui. "Escolta, escolta", interromp quan sent el tro d'un morter que han llançat els companys d'un altre escamot.

Un any de conflicte

El general Aba Ali afirma que des que va revifar el conflicte, després de l'entrada il·legal de forces marroquines a la franja desmilitaritzada del pas fronterer de Guerguerat per dispersar una acampada de saharauis el 13 de novembre del 2020, "milers de nois" voluntaris, en l'estricte sentit de la paraula, han vingut de l'estranger o dels campaments de refugiats per unir-se a l'Exèrcit d'Alliberament Popular Saharaui.

"Les acadèmies militars estan plenes. Fem formacions militars de nou mesos i ja estan a punt per anar cap al front. Hi ha molt de suport de la nostra joventut, estan molt convençuts que han de complir amb el seu deure", diu.

Joves com l'Omar, de 23 anys, que ha estudiat a Cuba, Tunísia i Algèria i que va tornar als campaments per allistar-se a una acadèmia militar i ara és un soldat al front de Mahbez. No perd el temps: mentre descansa a la base, llegeix un o dos llibres o aprèn rus, perquè li han donat una beca per estudiar medicina a Moscou, un cop acabi el seu últim any de literatura anglesa. "El futur del Sàhara està en mans dels joves. Som gent preparada, amb estudis, intel·lectuals que sabem fer servir les armes, i és la nostra generació la que alliberarà i construirà el país", anhela aquest soldat ras.

La seva història es repeteix en cadascun dels campaments de refugiats d'Algèria. Com la de l'Omar, moltes famílies s'han vist partides: alguns viuen a Espanya, d'altres als campaments i d'altres als territoris ocupats pel Marroc. "Tinc familiars als quals no conec. ¿En quina part del món s'ha vist alguna cosa així, que no et deixin visitar la teva família per ser saharaui amb passaport algerià?" Ara és fins i tot encara més difícil, des que el Marroc i Algèria han trencat relacions.

El fred i el cansament ens obliguen a tots a anar-nos-en a dormir amb mantes al ras, i esperar els primers rajos de sol per llevar-nos i anar cap al front. Després d'esmorzar ens divideixen en grups per pujar a les tanquetes. Comença el ral·li pel desert, i aixecar i empassar pols i sorra. En el trajecte coincidim amb diverses unitats mòbils amb llançadores antiaèries de 23 mil·límetres, que és l'armament més sofisticat que tenen. Però, com ens explica l'Omar, a qui acompanyem a la tanqueta, estan més preparats "per la guerra de guerrilles". "El Marroc va haver d'aixecar un mur i demanar un alto el foc perquè no va poder defensar-se dels guerrillers del Polisario", manifesta amb orgull.

El "mur de la vergonya"

El mur conegut pels saharauis com el "mur de la vergonya" va començar a construir-se quatre anys després de la retirada d'Espanya el 1976 i es va acabar el 1987. Amb més de 2.700 quilòmetres, constitueix la paret defensiva més gran després de la muralla xinesa.

El nostre recorregut acaba a nou quilòmetres del mur, que veiem des d'una enorme duna a la qual hem de pujar reptant per no ser identificats pels radars i drons marroquins. Des de dalt, a la gatzoneta, veiem la línia blanca de l'horitzó del mur. Al cap de poca estona, una salva de trons d'obusos retruny entre les dunes. Els dos exèrcits enemics se saluden. És una guerra de baixa intensitat que es limita al llançament de coets per part dels saharauis i de projectils, bombes de dispersió i bombarders amb drons des del costat marroquí, però que han obligat a fugir la població que abans vivia als territoris alliberats de la República Àrab Saharaui Democràtica (RASD).

Per al Front Polisario, el Marroc els ha "fet un favor" al trencar l'alto el foc. "Nosaltres com a Front Polisario hem sigut conscients des del primer dia que ens corresponia pagar una factura de la pau, i l'hem pagat generosament. Fins i tot acceptem que els colons marroquins instal·lats al Sàhara Occidental poguessin participar en el referèndum, però el Marroc ha actuat sempre amb impunitat, amb sentiment de superioritat, i és per això que ha trencat l'alto el foc", diu Oubi Bouchraya, membre de la direcció del Polisario a la UE.

"Convidar-nos ara a reproduir el mateix esquema que ens ha portat a trenta anys d'espera i de fracassos seria totalment inútil. Aquesta recepta ha fracassat, i toca començar alguna cosa nova", insisteix.

stats