Pròxim Orient
Internacional 13/03/2021

Síria: deu anys de malson en directe

Raqqa, l'última capital de l'Estat Islàmic, intenta refer-se enmig de la destrucció

4 min
Ciutadans de Raqqa pujant a un autobús

Raqqa (Síria)Raqqa va ser alliberada l’octubre del 2017. D’aquesta manera, l’Estat Islàmic perdia la seva última capital i deixava al seu darrere una ciutat sumida en la mort i la destrucció. Encara faltava més d’un any perquè els jihadistes acabessin perdent el seu últim territori a Baghuz.

La ciutat recupera el pols per convertir-se en un reflex del que va ser, però l’ombra de la destrucció és molt present en moltes parts de la ciutat, on edificis en ruïnes comparteixen espai amb noves construccions o amb reconstruccions, com l’església de la plaça principal, que va ser destruïda durant la guerra i ara acull una cinquantena de cristians que hi han tornat. Encara es veuen restaurants que van acollir els temuts homes de la bandera negra al costat d’altres que no tenen res a envejar als d'Europa. “Vaig haver d’amagar els llibres perquè l’Estat Islàmic no els cremés”, recorda l’Omar, propietari d’una llibreria. L’Abdallah parla dels segrestos i execucions que es van viure sota el califat: “Va ser una època de terror”. Tot això ha quedat enrere, però no la militarització: cada pocs metres hi ha controls o soldats amb vehicles blindats.

Una revolució frustrada

Tot va començar el 2011, quan Síria es va veure arrossegada per les Primaveres Àrabs. En aquell moment era un país que anhelava un canvi en una societat marcada per dues generacions de la família Al-Assad. Sunnites, xiïtes, kurds, cristians i armenis es van enfrontar junts al règim de Baixar al-Assad. Era el començament de la revolució, però al cap de pocs mesos aquesta unió es va volatilitzar. No es pot oblidar que ni la Lliga Àrab ni la comunitat internacional no els van donar cap suport i van abandonar els civils a la seva sort contra un règim armat fins a les dents.

La gent tenia dues opcions: intentar fugir a països veïns com el Líban, Turquia, Jordània o l’Iraq o bé quedar-se i morir. La majoria de la gent que vaig conèixer entre el 2011 i el 2012 va pagar la revolta amb la seva vida. Van morir sota els bombardejos cada cop més salvatges, en combats sense cap sentit, en una guerra que ha creuat totes les línies vermelles.

Mig milió de víctimes

A la regió de Homs, el febrer del 2012, vaig veure per primera vegada un nen amb un tret al cap. Just al centre del front. Els civils ja eren moneda de canvi per sembrar el terror i la repressió de manera premeditada. Aquell nen de cinc anys, Yazan Gassan Rezk, va morir després de sortir a jugar a la ciutat d’Al-Qasr, en un moment en què els tancs i els morters del règim van deixar de bombardejar-la. Per a les estadístiques, el Yazan va ser només una de les moltes més de 500.000 víctimes –fa anys que l'ONU va aturar el macabre recompte– que ja ha deixat aquest conflicte. Els seus pares amb prou feines van tenir temps d’enterrar-lo, perquè les bombes van tornar a ploure molt aviat.

Els primers bombardejos a l’assetjada Alep, a la qual durant unes setmanes només es va poder accedir en cotxe passant pels punts de control que Baixar al-Assad tenia en cadascuna de les entrades principals de la ciutat, la van convertir en una zona fantasma, amb edificis esventrats i esquelets de cotxes cremats per tot arreu.

Aquests bombardejos es van efectuar amb tancs i morters. Després van venir els helicòpters, els avions, sempre en petites dosis calculades per no tensar massa la corda davant les resolucions insubstancials de les Nacions Unides. Fins que van arribar els barrils bomba amb què van quedar arrasades ciutats senceres, com la de Taftanaz, en la batalla que va tenir lloc pel control de l’aeroport. Els míssils Scud van marcar un punt d’inflexió en el terror, ja que no se'ls sent arribar: només una explosió i l’onada expansiva de l’impacte, i així van acabar amb illes de cases senceres a la ciutat d’Alep.

L'arribada del jihadisme

Després va arribar l’Estat Islàmic i tot es va fondre a negre. Van prendre el control de les principals ciutats que van liderar aquest canvi i van segrestar la revolució. El canvi, el punt d’inflexió, es va produir a Síria el 2012, quan alguns dels protagonistes que van formar part de la fracassada revolució siriana van començar a abraçar els grups jihadistes, en un principi de tall no tan radical, que a poc a poc van anar penetrant a les principals ciutats des de Turquia i el Líban amb l’aquiescència tàcita de tots dos països.

Durant un temps va ser possible observar com aquestes faccions controlaven els punts d’entrada i sortida de la immigració il·legal i facilitaven l’entrada d’individus procedents de diversos països per fer la jihad. Esperaven que arribés la nit en haimes o cases pròximes a les fronteres per creuar il·legalment davant la mirada impertèrrita dels soldats que custodiaven la frontera: trencant filats, ignorant torres de vigilància, creuant rius o travessant camps de cultiu interminables. D’aquesta manera, passaven d’un país a l’altre per emprendre la guerra santa. Allò va representar el principi de la fi de la revolució siriana. Posteriorment van anar mutant fins que molts d’ells van acabar en l'autoanomenat Estat Islàmic.

Dilluns es compleixen deu anys d’aquest conflicte, on les ingerències estrangeres no s'han aturat mai i la població civil encara busca una esperança que mai ningú li ha donat.

stats