HISTÒRIA

Els soldats africans que van guanyar la Segona Guerra Mundial

França i altres potències europees van obligar a lluitar milers de joves procedents de les colònies a l’Àfrica
Soldats africans vigilant un carregament el 1945 al port de Casablanca / AFP

Era l’agost del 1944 i, amb París preparada per ser alliberada de l’ocupació nazi, el bàndol dels aliats estudiava els últims detalls de l’operació. Philippe Leclerc, comandant francès encarregat de comandar les tropes que entrarien a la capital, rebia una ordre ben concreta des dels Estats Units: seguint la política segregacionista nord-americana, es demanava que no hi haguessin soldats africans entre els efectius que portarien el triomf a París. Conscients del simbolisme que suposaria la recuperació de la ciutat, volien evitar la imatge d’homes negres alliberant els francesos de les urpes d’Adolf Hitler. El general Charles de Gaulle ho va acceptar, i Leclerc va iniciar “un blanquejament” exprés del seu exèrcit. El canvi va ser enorme: bàsicament perquè fins llavors més de la meitat dels soldats que havien lluitat sota les ordres de Leclerc eren homes que França havia fet venir de les seves colònies a l’Àfrica del Nord i a l’Àfrica subsahariana.

Arribat el dia de l’alliberament, el 25 d’agost, només un soldat negre va patrullar pels carrers de la capital: Claude Mademba Sy, i perquè tenia la ciutadania francesa. La resta van ser desmobilitzats, obligats a renunciar a la glòria de recuperar París tot i haver lluitat a primera línia de front en múltiples batalles contra l’Alemanya nazi. Van ser ells, per exemple, els que van protagonitzar el desembarcament de la Provença, el 15 d’agost, clau per alliberar el sud francès dels nazis. També els que van liderar el control de ciutats com Marsella i Toló. O els que van pujar cap al nord, seguint el riu Roine, netejant el camí cap a París.

Oblidats per la història

Episodis enterrats com aquest ajuden a entendre per què ara, més de 75 anys després, el paper dels soldats africans durant la Segona Guerra Mundial -també durant la Primera- continua sent desconegut per a molts. “En general, la historiografia ha desenvolupat poc el tema”, admet Omer Freixa, historiador africanista de les universitats argentines de Buenos Aires i Tres de Febrero, que continua: “El relat ha estat ocupat sempre i de manera intencionada per l’heroïsme dels combatents europeus i nord-americans, però la veritat és que sense el paper dels soldats africans la victòria aliada no hauria sigut possible”.

França va ser, sens dubte, qui més va nodrir les seves tropes amb uniformats arribats de les colònies a l’Àfrica. I, en concret, va destacar la participació dels anomenats tirailleurs sénégalais (tiradors senegalesos), joves procedents del Senegal francès, però també de Mauritània, de Guinea, de Mali, del Txad o de Níger que, en la immensa majoria de casos, van ser forçats per la metròpoli a creuar el mar per lluitar en unes guerres que no eren seves.

En els dos grans conflictes mundials es calcula que, com a mínim, 500.000 tirailleurs sénégalais -se’ls anomenava genèricament senegalesos perquè els primers venien d’aquest país- van lluitar sota les ordres de l’exèrcit francès. El port de Dakar, capital del Senegal, va ser un escenari clau: vaixells plens de joves -separats de les seves famílies i que sovint mai havien agafat una arma- sortien cap al sud de França. Els viatges es produïen amb més o menys intensitat, segons la demanda de la metròpoli. “Aquest reclutament massiu recordava escenes de l’esclavitud”, apunta Freixa. Un cop arribaven a Europa eren traslladats a la primera línia del front, la més vulnerable davant el foc enemic. Mai se sabrà la xifra dels que van morir.

Però hi ha exemples que ajuden a agafar perspectiva. Com quan el juny del 1940, i davant l’avanç de les tropes nazis cap a Lió, l’exèrcit francès va ordenar recular els seus efectius excepte una divisió dels tiradors senegalesos, que va resistir els embats dels alemanys fins que van acabar sent capturats. Molts van ser directament massacrats, d’altres van ser tancats fins a l’alliberament francès en camps de concentració. Avui, a la comuna de Chasselay, a tocar de Lió, hi ha una necròpoli militar on estan enterrats 188 dels tirailleurs sénégalais que van morir durant aquell combat.

Promeses incomplertes

Però si la història ha discriminat el paper d’aquests africans durant les grans guerres, també ho van fer les potències un cop acabats els conflictes. En la majoria dels casos, França no va complir les promeses que va fer als soldats africans abans d’enviar-los al front. Les recompenses i els reconeixements no eren, ni de molt, equiparables als dels soldats autòctons. I, tot i així, mai van arribar. Les seves pensions van ser congelades durant anys, i no va ser fins al 2010 quan el llavors president Nicolas Sarkozy va alinear les pagues de tots els veterans de guerra, independentment de la seva nacionalitat o lloc de residència. També se’ls va prometre la nacionalitat francesa, tot i que va ser el 2017 -quan la majoria ja havien mort- que François Hollande va agilitzar i generalitzar els tràmits. De monuments en honor seu n’hi ha pocs.

Però hi ha un record que fa especialment mal: el desembre del 1944, un grup de tirailleurs havia sigut retornat a Thiaroye, a la costa senegalesa, en el marc precisament de l’operació de blanqueig de les tropes franceses. Molts d’ells venien de ser empresonats en camps de concentració nazis i condemnats a treball forçat després de la derrota a Lió del 1940. Enrabiats per l’incompliment dels pagaments malgrat el patiment viscut, es van rebel·lar contra les autoritats franceses presents a la base de Thiaroye. Per calmar els ànims i fer una demostració de força, París va donar l’ordre d’atacar contra els mateixos soldats que havien lluitat en nom seu a Europa. Un grup de gendarmes francesos, soldats i tirailleurs que sí que acataven les directrius de la metròpoli van massacrar almenys 70 companys seus.