“Les víctimes de l’atemptat fem nosa”

Brussel·lesWalter Benjamin caminava pel hall de sortides de l’aeroport de Brussel·les, a punt de passar els controls per volar a Tel Aviv -on viu la seva filla adolescent-, quan dos terroristes jihadistes van fer explotar les bombes que portaven en una maleta. Eren les 7.58 del matí del 22 de març del 2016. Avui fa dos anys. L’atemptat a l’aeroport va deixar 13 víctimes mortals i centenars de ferits, entre els quals Benjamin, a qui la segona explosió li va fer perdre una cama.

La vida d’aquest belga de 50 anys, de família jueva i propietari d’una agència matrimonial, va canviar radicalment aquell dia. Com la dels centenars de ferits en els atemptats de l’aeroport i del metro de la capital belga. Però Walter Benjamin no es va conformar a ser una víctima més. En aquests dos anys ha viscut un periple singular: s’ha acostat a la comunitat musulmana de Brussel·les per conèixer com són i què pensen, ha visitat en diferents ocasions Molenbeek -el barri on van créixer la majoria de terroristes jihadistes autors dels atemptats de Brussel·les i París- i ha recorregut platós de televisió i escoles per fer una crida a la tolerància.

“Sento ràbia contra els que van fer els atemptats, però no podem estigmatitzar tota la població musulmana. Ells no són responsables del que han fet els terroristes -assegura Benjamin en una conversa amb l’ARA-. Aquesta minoria és un problema per a la majoria musulmana”.

Quatre mesos a l’hospital

Assegut al menjador de casa seva, on viu sol mentre es recupera de les ferides dels atemptats -va estar quatre mesos ingressat a l’hospital i ara encara va a sessions de rehabilitació-, explica com un jove de Molenbeek el va anar a veure a l’hospital i el va convidar a visitar la seva comunitat.

Hi va anar. I aquella visita li va fer obrir els ulls. El va marcar profundament. Ara va a escoles i instituts per fer-hi xerrades contra l’estigmatització dels musulmans. “Molenbeek no és la banlieue de París. No és un barri perillós. El problema és que l’estat belga i la policia no hi fan res i els terroristes saben que hi poden viure tranquil·lament”, assegura. “La prova és que Salah Abdeslam [l’únic dels presumptes terroristes dels atemptats de París, el 2015, que en va sortir amb vida] va estar quatre mesos amagat a Molenbeek”.

Benjamin, però, és molt crític amb els musulmans europeus que es radicalitzen i defensa que també “han d’entendre que viuen a Europa i que no poden imposar la seva manera de viure” als altres ciutadans. “No puc entendre que una persona nascuda a Brussel·les agafi una maleta, hi posi explosius i els faci explotar. Això va més enllà de l’odi”, diu.

Walter Benjamin acaba de publicar un llibre que narra la seva història des del moment de l’atemptat fins al primer aniversari. A J’ai vu la mort en face [He vist la mort al meu davant], explica la traumàtica experiència de l’aeroport, la seva recuperació, la seva capacitat de resiliència i el seu acostament a la comunitat musulmana. També critica els poders polítics, a qui acusa d’haver abandonat les víctimes.

Benjamin narra amb detalls difícils de digerir el moment de les dues explosions, “l’escena de guerra” que veu quan obre els ulls i es troba a terra, sense cama, sagnant abundantment. La primera persona que va a socórrer-lo és un electricista de l’aeroport que ha sigut testimoni de l’atemptat. És el Hassan, un belga d’origen marroquí. Un musulmà que després anirà regularment a veure’l a l’hospital i amb qui teixirà una veritable amistat. “Li dec la vida. Sé que l’amistat que ens uneix serà eterna”, afirma Benjamin.

Crítiques al govern

El llibre, tot i la seva duresa, traspua optimisme. Walter Benjamin admet que té “una naturalesa positiva” però també està sorprès de la seva pròpia fortalesa demostrada després dels atemptats. “Em vaig despertar a l’UCI i tenia dues opcions: o m’enfonsava i queia en una depressió, o afrontava el que m’havia passat i lluitava per poder tornar a caminar”. Amb una cama amputada i una altra greument ferida, el camí no ha sigut fàcil. “Vaig decidir lluitar”, assegura. Ja fa mesos que va deixar la cadira de rodes i ara camina amb una pròtesi.

Explica que el pitjor són les ferides psicològiques, “que són per a tota la vida”. Afectat per l’estrès posttraumàtic, sovint té insomni i reviu l’atemptat. “És un trauma que m’acompanyarà sempre”, afirma. Però creu que hauria sigut pitjor si hagués vist la cara dels terroristes. No la va veure i creu que això l’ha salvat psicològicament.

Walter Benjamin utilitza el seu llibre, que ha tingut gran repercussió a Bèlgica, no només per criticar el govern del país -“les víctimes fem nosa”, es queixa- i les dificultats per cobrar les indemnitzacions, sinó també per carregar contra el retard en la reacció dels serveis d’emergència. Ell va quedar ferit abans de les vuit del matí i no va arribar a l’hospital fins a les 9.45 h.

Quan van explotar les primeres bombes a l’aeroport els serveis d’emergència van tardar massa a reaccionar, a adonar-se de la gravetat de la situació. La transcripció de les trucades dels serveis de coordinació que la premsa belga va publicar un any després dels atemptats revela el desconcert inicial. Fins a 32 minuts després de l’explosió de les dues bombes no es va activar el pla de catàstrofes ni es van mobilitzar totes les ambulàncies disponibles. Era el primer gran atemptat que vivia la capital belga. El pitjor de la seva història.