Vicenç Fisas: “Si Xi Jinping vol, i truca a Putin, l’endemà s’ha acabat la guerra”

Vicenç Fisas (Barcelona, 1952) ha dedicat la vida a la cultura de la pau, que hauria de ser la cara A de qualsevol guerra. Doctor en Peace Studies per la Universitat de Bradford, Premio Nacional de Derechos Humanos, fa quaranta-dos anys que troba la calma a la Floresta. L’octubre del 2017 un ictus el va deixar fora de combat. Avui, més de cinc anys després, continua publicant llibres sense parar al voltant del tema del qual n’ha fet compromís de vida. Una agenda de pau per a temps turbulents és el darrer dels més de cinquanta volums escrits sobre política internacional, conflictes i la sempre necessària negociació, que és allò que troba a faltar entre Rússia i Ucraïna, un any després de l’inici de la guerra.

Portem un any d’invasió a Ucraïna. D’on estem més a prop, de l’inici o del final de la guerra? 

— No s’albira el final. Encara el veig bastant lluny i és un desastre perquè aquesta guerra no té cap sentit. Bé, cap guerra no en té. Però aquesta menys, perquè Rússia tenia raó amb els greuges que anava dient, des de feia molts anys, per l’ampliació dels països de l’OTAN cap a l’est. Això afectava la seva percepció de seguretat, però ningú en va fer cas i la pitjor manera de reaccionar va ser una invasió que, a més, va prometre que no faria. El curiós és que Rússia demana que es compleixin les regles del joc, però ella no les compleix. El problema és que s’han trencat totes les vies de negociació, no hi ha canals oberts.  

¿La diplomàcia no funciona en aquest moment? 

— És terrible, la diplomàcia té l’obligació de tenir sempre portes obertes per poder negociar. Això es va tallar des del començament, ara no hi ha res, i per tant estem esperant a veure qui guanya militarment. I això portarà un patiment de molts morts, és un desastre.

Qui està guanyant la guerra fins ara? 

— No l’està guanyant ningú, i segurament no la guanyarà ningú, tots hauran perdut. El més paradoxal és que molt possiblement al final hagin d’asseure’s en una taula de negociació, no sé quan, però algun dia ho hauran de fer, i la situació serà molt similar a la que hi havia el 2014. No haurà canviat massa, però amb una quantitat de morts, de destrucció i d’odi acumulats totalment innecessaris. 

¿Vladímir Putin viu enganyat? ¿No li expliquen la veritat del que passa? 

— No crec que estigui enganyat. Poden maquillar-ho, però suposo que no és tan tonto que no estigui assabentat de tot. 

¿En cap cas es rendirà? 

— No. Rendir-se? Aquesta paraula no existeix, i per a Zelenski tampoc, ni per a l’OTAN. Ningú es vol rendir, però les guerres no s’acaben amb rendicions. El 90% s’acaben perquè els actors veuen que no es pot continuar, estan igualats, i al final diuen: “Hem de seure i trobar un acord acceptable per a les dues parts”. I això és el que passarà un dia o altre.  

¿Serà acceptable per a Ucraïna cedir part del territori? 

— No li quedarà més remei. No crec que pugui recuperar-ho tot. El que ens ha sorprès a Europa és que, de nou, després del que va passar als Balcans, tornem a estar en una situació bèl·lica que ha tingut un efecte com poques guerres. Ha estat un terrabastall, un terratrèmol geopolític, ha canviat tota la situació en el món, no només a Europa. 

¿Si l’OTAN s’hi hagués posat de debò, això ja s’hauria acabat? 

— És que ja s’hi ha posat, però s’hi ha posat de la manera que pot, perquè el que no pot fer de cap manera és, a nivell militar, posar tropes a Ucraïna o atacar en territori rus. Això seria ja una situació que no es podria controlar per part de ningú, això és el que es vol evitar i segurament no passarà mai. 

¿Per tant, no som en una tercera guerra mundial? 

— No, jo crec que no. 

¿Els famosos 81 tancs Leopard poden girar la truita de la guerra? 

— No ho crec. 

¿Aleshores per què a Alemanya li ha costat tant fer el pas de donar-los? 

— Perquè Alemanya té una història que no pot esborrar en relació amb el que va passar a la Segona Guerra Mundial i, per tant, en el subconscient de la cultura russa el que faci o deixi de fer Alemanya és molt important. Van amb cura per aquest motiu, però no crec que ni els tancs ni altres tipus d’armes siguin definitius. La cosa ha quedat bastant empatada, un dia un guanyarà terreny i després l’altre; fins que no s’asseguin a negociar, aquí no...

Qui els farà seure a negociar? 

— Espero que surti algun líder que tingui els nassos, la valentia i la lucidesa de posar-se al capdavant i dir: “Això no pot continuar així”. I lideri un procés a Europa. Ha de ser una persona europea perquè no veig que el president dels Estats Units ho vulgui fer. 

¿La Unió Europea, fins ara, ha estat a l’altura? 

— No. En absolut. Ha estat decebedor perquè des del primer moment el mateix Borrell va ser molt bel·ligerant. T’explico una anècdota personal. Abans de començar la guerra jo vaig enviar a Borrell i al seu equip una carta amb una proposta, i vaig veure de seguida que altres persones dels Estats Units i de Rússia estaven fent propostes similars; per tant no era una cosa absurda, tenia sentit... Vaig rebre la resposta al cap d’un any, quan diu “ara ja no s’hi pot fer res”. Esclar, però en el seu moment sí que es podien fer coses. 

¿Veurem Putin, algun dia, jutjat per un tribunal internacional? 

— Estic segur que no. 

¿El Consell de Seguretat de l’ONU tampoc no està a l’altura? 

— Evidentment, el Consell de Seguretat no pot fer res perquè hi ha els països implicats. Rússia en forma part, té el suport de la Xina... Els cinc països permanents tenen dret de vetar qualsevol cosa, per tant, d’aquí no es podia esperar res. Ara, el que ha estat una decepció és la figura del secretari general de l’ONU, no s’hi va implicar. Des del primer dia, la seva obligació era agafar l’avió i estar fent un pont aeri continu Moscou-Kíiv i no parar. Era el seu deure. 

¿Antonio Guterres hauria de ser el líder que ajudés les dues parts a negociar?

— És una de les figures més importants que hi ha al món perquè lidera el principal organisme internacional, per tant s’havia d’esperar que... És més, fa mig any va haver-hi una carta famosa de més de cinquanta ex alts càrrecs de l’ONU: “Si us plau, secretari general, faci alguna cosa perquè vostè no està fent res”. 

I mentrestant la Xina, el més murri, què hi guanya i què hi perd? 

— No hi guanya res. Pot perdre-hi molt.

Per què? 

— Perquè la guerra està afectant les relacions amb Europa i està afectant el procés de globalització, que ja s’ha acabat tal com era abans. O sigui, aquesta guerra té una dimensió econòmica molt important que va més enllà d’Europa, afecta també la Xina, que està fent un joc que no té gaire sentit perquè no s’acaba de mullar. Sempre va fent un discurs a favor de la pau, de la negociació, però no fa res. Si Xi Jinping vol, agafa el telèfon i truca a Putin i l’endemà s’ha acabat la guerra.  

Caram. Xi Jinping...

— Té aquesta capacitat d’influència. 

Mirem-nos Catalunya. Fa temps vas escriure el llibre Repensar el procés a través del diàleg. És el que estem fent ara? 

— En certa manera sí. Però en aquests anys ens han passat moltes coses i la conjuntura no és la mateixa, i per tant el sentit del diàleg, el que es pot demanar i el que no, va canviant amb el temps perquè la correlació entre forces també va canviant. Jo crec que fa ja tres anys que el Procés com a tal s’ha acabat. 

¿Per tant, té raó el ministre Bolaños quan diu que el Procés s’ha acabat?

— Sí, però ha d’afegir que l’independentisme no s’ha acabat. No dic que estigui igual de fort, perquè la mobilització és molt més petita, però el problema de fons persisteix, i per tant caldran mesures polítiques des de l’Estat per atendre aquesta situació que hi ha a Catalunya des de fa molt de temps. 

¿Quan ERC torna a brandar un referèndum és un brindis al sol? 

— La paraula referèndum està maleïda, per tant, per què no fem servir consulta? I per què no anem per passos? Per exemple de manera gradual, per què no fem una consulta no vinculant, per començar? Que és més fàcil de colar, saps... 

Però colarà? Ens la deixarien fer? 

— En comptes de fer una pregunta amb dues respostes que es presta a molta confusió, que es posin les quatre opcions que el CEO pregunta cada vegada a les seves enquestes. “Vostè què vol que sigui: una regió, autonomia, un estat federal o independència?” L’alternativa, si no es vol fer aquesta consulta, seria fer una macroenquesta de 40.000 persones a Catalunya. 

¿Seria absolutament fidel a la realitat?  

— Seria el que passaria si hi hagués un referèndum. Sé que això s’ha discutit a alt nivell, però ningú s’atreveix a fer-ho. 

¿Amb una majoria de gent amb voluntat per ser independents no n’hi hauria d’haver prou? 

— Si hi hagués aquesta gran majoria, les coses serien molt diferents. En el llibre vaig fer un quadre que he anat repartint a tots els polítics d’aquest país. Mireu els 33 referèndums que s’han fet al món des de la Segona Guerra Mundial sobre temes d’autogovern i veureu què va votar el 90% de la gent. No el 60% com es diu aquí. El 90% va votar i el 95% vota el mateix. 

Acabem. Què et va passar la vigília de l’aplicació de l’article 155, l’octubre del 2017? 

— El dia abans, de manera preventiva del 155, vaig tenir un ictus dels forts. Vaig estar a punt de morir. Va ser un miracle que me’n sortís.  

¿Has hagut de reaprendre moltes coses? 

— He hagut d’aprendre a parlar, caminar, pensar, llegir i escriure... tot, tot, tot.  

Però ara continues treballant i treballant. Acabes de fer cinc llibres en un no-res. 

— Això té una explicació, l’ictus mata una part del cervell. En canvi, si tu estimules l’altra part, hi ha la neuroplasticitat, que obliga la part del cervell que està bé a agafar funcions de la part morta. Però això ho has d’estimular. Per això estic com un boig escrivint, llegint, treballant i estudiant, a més de llegir novel·les.

QÜESTIONARI HALSMAN

La cultura de la pau ha tingut temps millors?

Sense Putin, s’acabaria el problema?

Les xarxes socials polaritzen a favor o en contra de cada causa?

Quan acceptarà l’Estat un referèndum acordat i vinculant?