DIETARI DE LES FAMÍLIES

Ella, sindicalista independentista d’arrel, m’escoltarà somrient

Tots els acusats, els nostres familiars, s’han expressat amb serenor i passió

Montse Bassa
3 min
L’exconsellera de Treball, Afers Socials i Famílies, Dolors Bassa, en la seva declaració al Tribunal Suprem.

Germana de Dolors BassaAmb acusacions tan febles, la presó és insostenible. Ho hem vist cada dia. M’he passat hores i hores dins del Suprem veient com, sota unes formes i una educació poc fiable, la Fiscalia treu com a proves d’acusació intents de factures que no ho són, tuits innocents i correus electrònics inconsistents. Per no parlar de la famosa agenda Jové i l’informe EnfoCATs -que no coneixia ni Déu!-. Demostració clara, tot, que aquest judici no s’hauria d’haver produït. Ho va deixar clar Raül Romeva demanant als magistrats que tornessin “la pilota” als polítics.

Però la realitat és que som allà, aguantant. I fa por. Fa por perquè no som ingenus. Ara hem passat una setmana en què els nostres familiars acusats s’han lluït. Tots han demostrat que tenien moltes ganes d’explicar-se. I ho han fet amb passió i amb serenor. Ha calgut, forçosament, tirar d’un recurs intel·ligent: la ironia. Recurs inevitable davant de preguntes de la Fiscalia repetitives que no es mereixien cap altre tipus de resposta. I que bé que m’ho he passat sentint-ne algunes. Me les apuntava orgullosa, no fos cas que la memòria em fes una mala passada. Aquesta setmana, com l’anterior, n’hem sentit unes quantes: “ Los ciudadanos de Catalunya no son ovejas ”;“ No me imagino un tuit diciendo «Votaremos y perderemos» ”;“ Cuatro esgarrapacristos ”; “ Lo puedo decir más alto, pero no más claro ”; “ Aprovechando que el Pisuerga pasa por Valladolid ”,etc. Per acabar amb una resposta memorable. El senyor Manuel Marchena li pregunta a la meva germana, la consellera Dolors Bassa, si contestaria a les demandes de Vox i ella li etziba, com fem a l’Empordà: “ No contesto por respeto a las mujeres de España; tolerancia cero con la violencia de género ”.

I per més que siguem davant d’un judici contra la democràcia i per més que ens caigui una sentència injusta, els familiars no pensem rendir-nos. I és que, com més mal et fan, més t’endureixes. Ens ajuden a estar forts. Hem après a no plorar. I a no voler ser víctimes. A saber que hem de continuar lluitant perquè res no es normalitzi. I si hem de fer 1.400 km per quaranta miserables minuts de vidre, els fem i els farem amb la il·lusió de donar força als nostres. I és que sabem que els judicis polítics no es poden resoldre judicialment. Sabem que és una causa general contra l’independentisme. I des de la sala del Suprem ha quedat molt clar que l’autodeterminació no és cap delicte. Que organitzar un referèndum no és delicte. I que no existeix violència per enlloc. I, per tot això, hem d’estar fortes.

Dijous tornava molt cansada de la pressió que vivim. El dia abans havia sigut una sessió maratoniana. Vulneració evident del dret de defensa. I no arribo a casa. Baixo de l’AVE a Girona just a l’hora que comença la manifestació. Ens fan sortir per una porta lateral petita. Els Mossos fan un cordó per evitar que entri gent a les vies. Això no ho vaig entendre. ¿No existeix el dret a manifestar-se? En cinc minuts, maleta en mà, em trobo entre milers i milers de persones que clamen llibertat i estan indignats, com jo, per aquesta repressió. Necessitava sentir l’escalf del poble. Gent que, molta d’ella, ja havia fet vaga general. Mobilitzacions necessàries. Orgullosa avanço i llavors sí, llavors ja no m’aguanto unes llàgrimes d’emoció: veig els nostres pagesos, amb els seus tractors, que venien de diferents punts. Els pagesos, de sempre, són gent de fiar. Gent honesta, treballadora, que darrere la humilitat i la senzillesa traspua intel·ligència i ganes de lluitar. I aquesta lluita ens l’encomanen.

Me’n vaig a dormir pensant que, tot i la indignació permanent que portem per la situació que hem de suportar, avui he tingut un dia feliç. M’han donat l’oportunitat de llegir un manifest davant de 70.000 persones que expressava la unitat d’un munt d’entitats, patronals, sindicats i gent de carrer que formen la Taula per la Democràcia. Model d’unitat estratègica. Model que hauríem de seguir si ens en volem sortir. I tornaré a fer 1.400 km per arribar de bon matí a Alcalá-Meco i explicar-li amb il·lusió aquesta vivència a la Dolors. Ella, sindicalista independentista d’arrel, m’escoltarà somrient.

stats