Iaia Angeleta, l'àvia 'instagramer': "Amb 500 pessetes vam començar la vida, no teníem ni aigua ni llum"

Roda de TerÉs la creadora de continguts en català de més edat i amb més seguidors, 145.000 a Instagram. Àngela Coromina Roca (Prats de Lluçanès, 1931) fa un parell d’anys que comparteix la seva vida a les xarxes gràcies al seu net, Jordi Crous, amb qui manté una relació còmplice i còmica. La Iaia Angeleta s’ha convertit en l’àvia de Catalunya per la seva sinceritat, un riure encomanadís i perquè a molta gent li desperta el record nostàlgic d’algun familiar o d’un món passat.

Va néixer en una casa de pagès de Prats de Lluçanès. Va anar a l'escola només dels 8 als 14 anys –en castellà, esclar; mai ha après a escriure en català– perquè havia de caminar una hora per arribar-hi. Recorda la guerra "com si fos ara". "Per davant de casa hi va passar el front. Pel voltant de casa hi van matar molts soldats. La mare ens va tancar en un cuarto i sentíem els trets. Els nacionals van estar tres dies i dues nits per entrar a Prats, que era un tros més amunt, perquè hi havia resistència. Ens vam quedar sense gallines, sense conills, es van emportar la mula i roba dels llits. Van ser els nacionals, els rojos no van tocar res. Vam quedar ben pelats. La canalla ploràvem. La casa era plena de moros. La mare ens bullia patates amb cansalada", recorda.

Als 20 anys es va casar. Van anar de viatge de noces tres dies a Barcelona, on va veure el mar per primer cop, i van marxar a viure en una petita casa de pagès aïllada, a Santa Maria de Merlès. "Amb 500 pessetes vam començar la vida. No teníem ni aigua ni llum i per anar al poble a comprar hi tenia dues hores. Només hi anàvem cada quinze dies, per un caminet, a buscar oli, sal, lates de sardines, bacallà i pans de quatre quilos. L’aigua per cuinar l’anava a buscar a la font, ens rentàvem al rec i a l’hivern posàvem una perola d'aigua al foc. A missa devien sentir que fèiem una pudor de vaca...", pensa ara.

El pollastre, els ous i els conills se’ls criaven. "Vam anar prosperant, però treballant molt. Vam comprar més vaques, les munyíem a mà, ens llevàvem a les cinc. No vam fer festa cap dia", recorda. Quan la filla va tenir 14 anys, van veure les fàbriques tèxtils com una opció per poder tenir un horari i una pensió, així van acabar treballant tots dos a La Blava de Roda de Ter. "Jo anava a preu fet, i com que estava acostumada a treballar a pagès, era de les que treballava i cobrava més, em deien La dona llampant. Fent festa dissabte i diumenge, em semblava que era una reina, i no havies d’anar tan bruta de merda de vaca o de porc", recorda.

No deixar de fer res

Als 94 anys és del tot autònoma: cuina per ella i per la família, a l’hivern es puja la llenya a casa, a l’estiu camina i passa la tarda fent safareig del poble amb els amics al Congrés dels Diputats –així anomenen les reunions d’avis– i encara condueix. Quedem el dia que s’ha d’anar a renovar el carnet a Vic. Si no li donen, es voldria comprar una motoreta elèctrica, "ni que sigui per anar al súper". El seu net se’n fa creus.

Assegura que no hi ha cap secret per tenir tan bona salut, memòria i empenta. "De licor, no n’he begut mai, de vi, molt poc, si celebrem una festa una copeta de xampany, però bec molta aigua i Nestea amb aigua. Jo em faig el meu menjar, res picant: sopa torrada amb coliflor, patata bullida amb ceba, truita de patates o carbassó, bistec o xai a la planxa...", explica. Els diumenges d’hivern es fa una xocolata desfeta. Potser aquest és el truc per sobreposar-se als entrebancs de la vida. "No parar, no encallar-se. Molts dies em trobo cansada i amb ganes d’anar a jaure. Però no ho faig; a les cinc o a les sis de la tarda agafo els bastonets, me’n vaig a caminar i després ens asseiem sota una parra", diu.

Tota aquesta vida petita i de iaia convencional és avui la clau de la seva popularitat. El seu net hi afegeix que és un perfil que no té competència. L’èxit a les xarxes fa que la convidin a saraus de tota mena, des del Cabró Rock fins a pregons, aplecs, àpats amb famosos, programes televisius, botigues, promocions... L’últim que ha fet és llaurar un camp amb tractor. No diu que no a res, excepte a la premsa del cor de Madrid. "No ho fem per diners, ens interessa passar-nos-ho bé. Per això no volem baixar del burro amb el tema de la llengua –defensa Crous–. No seleccionem gaire, és fruit de la improvisació. Això sí, ens fan molts regals. Tenim més fama de la que volíem. Volíem transmetre que la gent gran no són una nosa, perquè som una societat que té la gent gran abandonada en una residència i els gossos al sofà. També pots treure l'àvia a passejar", afegeix.

"No m’ho hauria pensat mai –certifica la Iaia Angeleta–. No hi dono gaire importància. Soc una dona molt senzilla. El que penso ho dic i dic la veritat. La Pilarín [Bayés] és molt sàvia, jo no. Ella diu que no sap com va pujar la canalla sense saber cuinar; jo, en canvi, com que ho havia hagut de fer tant... Perquè a pagès teníem animals i terres, i quan venien els homes a segar o a batre, en tenia catorze o quinze a menjar i jo sola cuinava per a tots. No em feia por. Feia tanta feina com me’n venia", recorda la Iaia Angeleta.

La galta de vedella, la llengua, la paella d’arròs o fideus i els cargols a la cassola són els seus plats estrella. Les seves receptes i la seva vida es convertiran aquest any en un llibre autobiogràfic.