Jaume Subirana: "No necessito que un escriptor sigui «fidel per sempre més al servei d'aquest poble»"

BarcelonaJaume Subirana (Barcelona, 1963) reflexiona sobre un tema espinós en les cent pàgines de l'assaig Literatura, llengua i lloc (Anagrama, en català i en castellà). L’escriptor, catedràtic de literatura catalana a la UPF i exdirector de la Institució de les Lletres Catalanes, analitza el que "empetiteix" la literatura catalana i el que l’expandeix, observa la coexistència del colonialisme i l’essencialisme i planteja nous horitzons.

El seu assaig s’aixeca sobre la pregunta clau: què és literatura catalana?

— Això es pot respondre molt curt –és literatura catalana la literatura escrita en català– i llavors no hi ha llibre ni hi ha dubte. Passa que al segle XXI, en la confluència entre literatura, llengua i lloc, per sota del núvol de la identitat, les respostes ràpides o fàcils no s’ajusten al que passa en la realitat i, a més, empetiteixen enormement el panorama. L’illa se'ns va fent petita sota els peus. Si vols parlar de llibres, de llibreries, de biblioteques, de premsa, de la importància de la literatura, d'escriptors, de temes contemporanis, necessites anar una mica més enllà de la definició.

Però això no passa ja?

— Tant quan ensenyem literatura com quan ensenyem filologia catalana, no passa. A filologia catalana estudiàvem Eugeni d'Ors fins a l'any 1921, que passa a escriure en castellà. Això és una animalada. O Terenci Moix: estudiem els llibres en català a filologia catalana i a filologia espanyola estudien els llibres en espanyol. És una tonteria.

Acotat a la universitat pot ser així, però diria que els lectors i els mitjans són molt més porosos. Vostè planteja casos concrets, com Cercas, Amela, Candel, Zafón, Guimerà, El Hachmi, Serés, Joan-Lluís Lluís, Agnès Agboton, Carme Riera, Virginie Despentes... són autors que hem tractat, els mitjans.

— No tots els tracten tots. Els mitjans catalans i els lectors catalans de forma bastant natural llegim llibres en català i en altres llengües i, en canvi, l'energia no és bidireccional ni flueix en la mateixa direcció per als mitjans espanyols o en castellà, no hi ha el mateix interès.

Ah no, esclar. Parlava des de la perspectiva de l’ARA. Al llibre cita Màrius Serra quan diu: "L’equip A llegeix A i B, i el B llegeix el B".

— Això passa. El llibre pot posar nerviosos els uns i els altres. Quan parlo de Ngugi wa Thiong'o i dels trets colonialistes que hi ha a Espanya pel que fa a la cultura, se m’acut una sèrie de persones a qui no els agradarà gens. I també tinc amics que m’han dit que Amela ni és escriptor ni és literatura catalana. Però la literatura és tota la literatura, ens agradi o no, la bona i la no tan bona. Els llibres amb els articles del Quim Monzó són literatura. Maragall considerem que és un gran escriptor perquè va escriure poesia, però tots els articles que va escriure en castellà són en una hemeroteca i ningú no se'ls mira. No estic dient que hàgim de canviar la definició de la literatura catalana, això seria una animalada, però crec que només podem entendre, legislar, pensar, si mirem la literatura en un sentit més ampli.

Per què creu que cal alliberar la literatura de la representació de la comunitat?

— És un paradigma que tenia molt sentit en el XIX, que s'entén en el moment de la constitució dels estats nació i de les comunitats nacionals culturals, però avui no representa aquesta realitat molt més fluida, d'identitats molt canviants, especialment plurilingüística, etcètera. L'exemple emblemàtic va ser el centenari de l'Espriu: van aconseguir fer-ho tot malament perquè van convertir un escriptor immens en una màquina proveïdora d'eslògans, van convertir un iberista en un independentista, van convertir un poeta fi en una cosa que semblava de galetes xineses, amb aquesta retòrica de "fidel per sempre més al servei d'aquest poble". Li Po és bo perquè la seva literatura estava al servei del seu poble? Emily Dickinson és bona perquè és fidel per sempre més al servei del seu poble? William Shakespeare? Homer? Tenim moltíssimes coses de les quals estar orgullosos, però valorar la literatura i gestionar la literatura segons aquesta idea de servei a la comunitat a mi em sembla equivocat.

De servei, en diu, al nacionalisme retòric.

— El nacionalisme català i l'ànima catalana tenen tendència a la retòrica i al sentimentalisme. N'hi ha moltes explicacions. I, a això, una mena de literatura li va molt bé.

Però la literatura sempre ha estat una font d'identitat col·lectiva.

— Sí, ho ha estat, té tot el sentit, però això ni vol dir que la literatura que no ho compleix no sigui bona literatura, ni assegura que en el futur ho continuï sent. I per veure fins a quin punt això és una òptica deformada, és que quan ho veiem en els altres ens fa molta angúnia, com quan veiem el Pérez-Reverte amb les seves novel·les sobre els tercios en Flandes. Posar literatura al servei de la identitat col·lectiva és un maridatge que ha funcionat durant molt de temps, però per a mi avui no té sentit. No necessito que un escriptor, per ser bo, sigui "fidel per sempre més al servei d'aquest poble", no ho necessito, sincerament, m’és igual.

Al llibre va desgranant tota una llista d’autors que ens plantegen dubtes, fins que arribem al cas extraordinari de l’autor castellanoescrivent que va guanyar el premi Ciutat de Palma amb una traducció al català.

— Podem basar la literatura en l'adscripció afectiva a la identitat, però després ens trobarem gent que veu que en català hi ha molts premis i calés, toca un botó i... ja és literatura catalana? La llista no té un interès entomològic, sinó que es vol acostar a la realitat, que és complexa. Quim Monzó durant molts anys va viure d'escriure articles en castellà a La Vanguardia i a cap de nosaltres no ens passava pel cap dir que era un escriptor castellà, però, d'acord amb les definicions tradicionals, era un escriptor espanyol de literatura castellana; l'altra cosa és que els espanyols no li fessin ni cas. Per a nosaltres, el català és la llengua dels nostres pares, és una herència, però aquesta lògica i aquesta retòrica no és la dels nanos d'institut o de la universitat que han d'escollir en quina llengua escriuran.

Quins motius faran decidir aquests nanos?

— És la pregunta del milió de dòlars. Cadascú de nosaltres sabem el nostre cas i podem estudiar-ne les raons. Hi ha gent de llengua materna castellana que ha decidit passar al català, però n'hi ha més en l'altra direcció. També hi ha casos d’estrangers que han après el català i s'han convertit en agents culturals.

Perquè el català és la llengua d'aquest lloc?

— Perquè és la llengua del lloc i pot ser la llengua on passen coses interessants. Les raons de la tria poden ser sentimentals, ideològiques, d'acollida, de tradició literària. Les meves raons ja no són les dels meus estudiants: quan jo era petit, el castellà era la llengua dels grisos i ara el català és la llengua dels Mossos; per tant, aquest argument ja no funciona. Ara, sí que hi ha unes qüestions que tenen a veure amb el poder, la subordinació...

Continua sent la llengua minoritzada.

— A diferència del que pensàvem als anys 80, quan teníem la fantasia que el català havia de ser l'espai de trobada del país, l'espai de socialització que acabaria sent majoritari, teníem la fantasia pujolista, la fantasia de la normalització...

Si diu fantasia és que ja no hi podem aspirar?

— El futur no el sé, però ara no som aquí. El català és una llengua minoritzada i minoritària al seu territori. Però és una minorització molt estranya.

Perquè té estatus d’oficial al seu territori.

— Els fills dels immigrants estudien en català i els pares reben les notes en català. El català és a la vegada llengua hegemònica i llengua subordinada. Això és molt complicat i a la vegada és interessantíssim. Hi ha espais en els quals ja s'està produint la substitució lingüística, com a Alacant i la Catalunya Nord, espais on hi ha una pugna... és apassionant i molt trist per als que militem. Al carrer i a les estadístiques el català ja és minoritari, però continuem mirant referents per gestionar la majoria, com Bèlgica, Quebec, França o Itàlia. Però és que no ho som. I, en canvi, històricament hem tingut una actitud una mica displicent respecte de les situacions de llengües clarament minoritzades, com les llengües a França, com el gal·lès, com l'aimara o el quítxua a Llatinoamèrica, i crec que hauríem de veure què hi passa. La nostra aposta no pot ser la fidelitat a les arrels i com en dèiem d'això a la masia, sinó com fem nous catalans, potser amb un català no tan pur i sense els nostres referents d’identificació. Al costat d’això hi ha un munt de notícies molt bones, que moltes literatures envejarien, però com que tenim tant d'entrenament a bastonejar-nos, no ho acabem de saber.

Les xifres de publicació, per exemple, impressionen: es publiquen vora 8.700 títols, més que a Grècia o Suècia.

— Hi ha una entrada contínua de noves veus en l'àmbit de la literatura, que vol dir que el català i la literatura catalana continuen tenint aura. Això és impressionant i és un tresor que hem de conservar. Sant Jordi és una gran notícia. Vivim en un país que és una potència editorial en moltes llengües. El sistema literari català és molt obert i permeable. On jo veig distorsions és en com ens l'expliquem, en el celebracionisme de la Generalitat. La República va participar en el centenari de Cervantes, Goethe i Dante i ara ens diem a nosaltres mateixos que hi ha un senyor de Sant Fost de Campsentelles que va escriure quatre llibres molt importants. Són dues maneres molt diferents de mirar des de l’administració, i la d'ara és més petita i més tancada que la realitat.

La institucionalització de la literatura és provinciana?

— Sí. Creient que la reforcen, la provincianitzen. I l’altra cosa que cansa és la retòrica que no hi ha diners. El poder públic a Catalunya no inverteix diners en la llengua i la cultura i, a la vegada, no es treu la llengua i la literatura de la boca. I s’ha de dir, perquè hi ha una responsabilitat política. Que el Llull tingui un pressupost ridícul no és culpa de Madrid, sinó que pensem en ridícul la nostra dimensió internacional. Que l’IEC no tingui seus a Mallorca és perquè creiem que és més important una rotonda a Gandesa. Els escriptors no necessiten diners per escriure, però la llengua sí que necessita molts recursos públics, diners, atenció i política, i això a Catalunya no s'ha fet.

Creu que l’essencialisme és una reacció a la sensació d'amenaça constant, de perill de desaparició?

— Segons la ciència, tot desapareixerà. En algun moment haurem de decidir quines guerres volem lluitar i quines no. La retòrica i el pensament continu que estem desapareixent, encara que sigui veritat, que no ho sé, no millora les coses, si no serveix perquè hi inverteixin més. El català és una llengua mitjaneta en el conjunt de les llengües del món i la seva salut és infinitament millor que la majoria de les llengües del seu rang. Et pots comparar amb el francès o amb el grec o amb el sànscrit o amb el kikuiu, i depèn cap a on mires estàs d'una manera o d'una altra. Volem jugar a la lliga dels grans quan no som grans. Mirar cap amunt és molt bo des del punt de vista aspiracional, però també has de mirar al voltant i cap avall, per veure què passa en literatures minoritzades al món. Milan Kundera explica que Islàndia –un país aïllat, tancat, petit i que va estar a punt de desaparèixer– va escriure una peça fonamental de la història de la literatura occidental, les sagues. Hem de pensar quines són les nostres sagues, no si som grans o petits. I cal aturar la sobreideologització de tot plegat per veure les coses tal com són, sense apriorismes, sense anar a buscar les idees que coincideixen amb nosaltres. Hem de canviar la manera com pensem la literatura, la llengua i la identitat, però és més còmode reproduir els llocs comuns. En aquest assaig hi ha anys d’intentar pensar amb un pensament lateral, sortint de dintre de la capsa. Tinc molt d'interès a discutir d'això, i menys interès a jugar als Jocs Olímpics dels bons i els dolents.