La promoció que anunciava el 30 minuts d’aquest diumenge sobre el recinte B9 de Badalona afirmava: “Tothom opina, però nosaltres hi hem entrat”. Aquesta era la gran virtut del reportatge: el mèrit periodístic d’haver accedit al B9 abans que es produís el desallotjament de les quatre-centes persones que hi vivien en la misèria i entendre com era l’interior d’aquell antic institut, què hi passava i com s’organitzaven els seus ocupants.
El reportatge abordava dos aspectes. D'una banda, les històries dels protagonistes, per exposar quines circumstàncies els havien portat fins allà. Vivències que demostren noves esquerdes socials vinculades a la gestió de la immigració, el racisme, l’exclusió, la manca d’oportunitats i els problemes de salut mental. Però també feia emergir la tasca solidària d’organitzacions de Badalona. De l’altra, posava el focus en el conflicte que suposava l’assentament en el barri, tot i que les tensions s'exposaven a través de les declaracions civilitzades d’alguns veïns i no il·lustrant les hostilitats, que molts d'ells lamentaven.
Comptar amb el testimoni directe de l’alcalde de Badalona permetia explicar molt bé el xoc d’interessos i la gestió municipal del problema. La desinhibició i claredat de García Albiol a l’hora de parlar i una selecció molt acurada de les seves intervencions permetien a l’espectador llegir entre línies aspectes més subtils del seu discurs, vinculats a l’ús del llenguatge: “M’és igual que siguin blancs o negres. M’és igual que siguin guapos o lletjos”, deia l’alcalde. Una frase que pretenia desvincular-lo de qualsevol motivació racista i acabava per ser una confirmació dels prejudicis. En una seqüència del desallotjament, una dona que acompanyava Albiol li comunicava l’efectivitat de l’operatiu: “Ja està tot net”. Una frase que connecta amb la promesa de l’alcalde de “Netejar Badalona” i que, una vegada més, equipara la brutícia a la immigració i els més desafavorits.
B9 demostrava haver fet un bon treball de creació de llaços de confiança amb els protagonistes per entrar al recinte. Es projectava una mirada empàtica sobre aquestes persones. No passava desapercebuda l’absència de dones entre els testimonis escollits, i en aquest biaix segurament s’hi amaguen altres raons de fons i noves històries que potser no es van explicar. En un B9 que semblava habitat només per homes, com hi vivien les dones? Quines eren les seves circumstàncies? També s’intuïa que hi havia una zona de l’assentament menys accessible. La idea de retrobar-se un mes després amb alguns dels desallotjats per saber com vivien permetia traçar millor els camins de la solidaritat i de l’exclusió.
Aquest 30 minuts va ser un reportatge revelador, delicat, molt actual i que explica una problemàtica molt viva en el nostre país a través de la veu dels afectats. I com tenim aquesta realitat a tocar de casa.
