Greta Fernández: “Entre els actors joves hi ha més queixa que treball”

L'actriu ha heretat el gust per la interpretació del seu pare, Eduard, però refusa situar-se sota la seva ombra

El seu “bon criteri a l’hora de posar els fonaments de la seva carrera, amb una elecció acurada dels projectes en els quals participa”, ha propiciat que Greta Fernández hagi rebut el guardó Un Futur de Cinema en la 33a edició del festival Cinema Jove de València. Un judici que deuen compartir Isabel Coixet, que va escollir Fernández per coprotagonitzar la sèrie Elisa i Marcela, que s’estrenarà enguany, i la cineasta Belén Funes, que prepara el llargmetratge La hija del ladrón, en el qual Greta Fernández compartirà repartiment amb el seu pare, el també actor Eduard Fernández.

Què suposa rebre aquest guardó?

Em dona força i seguretat perquè la meva carrera s’ha format amb els sís, però també amb els nos rebuts. Hi havia moments en què desitjava que em sortís alguna cosa potent i no hi havia sort, però ara, veient on he arribat, no em sembla malament el que m’ha anat passant.

I a qui ha dit que no vostè?

Sobretot a molts curts, em costa trobar treballs que paguin la pena.

Què els falta?

Personatges interessants. Crec que molta gent es queda en la superfíce. Fa poc vaig rebre un guió d’un curt que no estava malament, i que no sé si faré, però que explica un amor d’estiu des d’un lloc amb molt poca contradicció. Ell li diu que l’estima i a ella li fa por i se n’aparta. Cal indagar una mica més, arriscar-se una mica.

Què li semblen les crítiques que reben les noves plataformes audiovisuals davant la possibilitat que acabin substituint les sales d’exhibició?

M’encanta anar al cinema, però no em molesta mirar una pel·li a casa i pagar per veure-la. Hi ha plataformes que estan apostant per projectes que m’agraden molt, molt cinematogràfics. Tot el que sigui ajudar a fer que s’expliquin més històries em sembla bé. Però sí que estic en contra que es facin sèries i pel·lis de merda i sense cap tipus d’interès.

¿S’elaboren molts continguts de baixa qualitat?

Cada cop menys, però sempre hi haurà sèries i films dolents i cinc o sis [actors i actrius] que són els que més treballen. Enfadar-te amb això és perdre energia. El que cal és que la gent s’esforci més, que vagi a un càsting amb una superpreparació i que ofereixi alguna cosa nova. Si no ho veuen, cap endavant, i si vols rendir-te, fes-ho; però compte amb tota aquesta gran queixa contínua.

Hi ha actors que es preparen poc?

Crec que sí. En els actors joves hi ha més queixa que treball. La meva recomanació seria: queixa’t menys i treballa més. Hi ha gent que diu que no és just el que dic perquè tinc el pare que tinc. I ho accepto, però també crec que per arribar on he arribat m’ha ajudat molt cuidar les coses que feia.

Ajuda ser filla d’un actor conegut?

He tingut accés a molts càstings i a una representant, però mai m’han donat res per ser filla seva. Ara que començo a fer treballs que són més grans ja se’m valorarà per mi sola, o això espero.

Ben aviat gravarà La hija del ladrón , una pel·lícula on treballarà amb el seu pare representant una relació de pare-filla. Què n’espera d’aquesta experiència?

Em fa molta il·lusió i una mica de por perquè la relació entre els personatges no és gens fàcil, però confio en la professionalitat del meu pare. Tothom em pregunta si estic preparada. No ho sé, la veritat, a veure què passa. M’enamora aquesta part creativa, asseure’m davant d’un guió, preguntar-me coses i que el director sigui al meu costat.

Quan va començar la carrera d’actriu, era conscient de l’aposta que feia?

No, m’he trobat aquí una mica per inèrcia. Als 13 anys em van oferir fer càstings i vaig dir que sí, però més que res per provar. El de Pa negre no em va sortir, però a La Riera i a Olor de colònia em van agafar. I aquí vaig començar, però tampoc ho tenia gaire clar. M’he anat enamorant de la professió a poc a poc, i evito fer coses que em desenamorin, perquè és molt fàcil desenamorar-se d’aquesta feina.

Què és el que no vol fer, pel·lícules, sèries comercials?

Sí, o no en excés. Vull tenir clars quins són els meus límits. I no portar un nivell de vida que m’obligui contínuament a fer coses que no m’agraden.

Quins són aquests límits?

Em refereixo a no fer quatre pel·lis a l’any que no m’agraden, potser, fer-ne una, perquè necessito els diners. No entrar en aquest cercle viciós dels diners. No és fàcil, perquè a la tele es guanyen molts més diners que amb el cine.

Està fent un vot de pobresa?

No, es cobra molt bé en aquest món.

Vostè va fer una aposta per les xarxes socials, especialment Instagram, i li ha sortit bé. ¿Ser coneguda facilita les coses en el món de la interpretació?

Sí. M’agrada penjar fotos. ¿Hauria de replantejar-me de vegades què estic ensenyant i quins missatges dono? És possible. És una cosa que em genera una mica de lluita interna. Però és una plataforma útil perquè se’t conegui i gràcies a això m’han sortit feines vinculades a la moda.