Les seqüeles de la censura

Josep Ramoneda i José Martí Gómez conversen sobre la censura

Van fer tàndem durant la Transició: el filòsof periodista i el reporter que elucubrava. Els reunim perquè dialoguin i comparin la censura d’ara i la d’abans

JOSEP RAMONEDA: Ens demaneu que comparem la situació d'ara amb la d'abans i crec que caldria distingir, com a mínim, tres fases. Durant la Dictadura, que és un règim que no permet la llibertat d'expressió. És cert que hi havia la llei Fraga, que va suprimir la censura formal, però eren engrunes: no hi havia llibertat. Hi havia límits i no es qüestionaven. A cap diari se li acudia fer un editorial criticant el règim. Es feia el joc d'intentar aprofitar forats, però no hi havia llibertat. El segon moment, una mica singular, és el de la Transició. La legalitat anterior no era vigent, però l'altra no s'acabava de consolidar. Érem en un entretemps on hi havia la sensació que tot era possible, però estava molt marcat per l'arbitrarietat.

JOSÉ MARTÍ GÓMEZ: I tant. Recorda l'entrevista que li vam fer a Francisco Letamendía, la que vam titular amb la seva cita “La calle es nuestra”, que era un joc amb la frase de Fraga “La calle es mía”.

JR: Ens vam trobar una citació del jutjat militar. Devia ser cap allà el 1976. Vam anar a declarar i, al cap d'un temps, vam rebre la comunicació que ens havien amnistiat. Recordo que pujàvem per la Rambla, per anar-la a buscar. I, quan ja la teníem, ens vam adonar que no sabíem de què ens amnistiaven exactament. Mirem el paper i era... incitació a la rebel·lió militar. Ens van cridar per dir que estàvem absolts, però és que ni sabíem que estàvem processats, ni encara menys per quin delicte.

JMG: Era molt educat, el senyor que ens va prendre la declaració. Això sí.

JR: Podien passar coses d'aquestes, però també de molt pitjors, esclar. I, després, va arribar la tercera fase, la de la normalitat democràtica. La meva sensació és que la llibertat d'expressió ha estat raonable, per molt que, des de fa un cert temps –i no només aquí, sinó també en altres llocs d'Europa– hi hagi un cert enduriment. Crec que en part això ve motivat per les noves tecnologies. I hi ha aquests processaments estranys que hem vist: per tuits, per lletres de rap, per vídeos... La 'llei mordassa' és un exemple de regressió cultural que fa que es posin límits que no hi eren fa uns anys. Però, en tot cas, no té a res a veure amb un règim de dictadura.

JMG: I tant, hi estic d'acord. Si l'època de la Transició va ser la de més llibertat és perquè aquesta llibertat també hi era –i s'expressava– al carrer. L'època gloriosa nostra és a la Transició, quan publicàvem el 'Por Favor'. Podíem fer unes entrevistes potents perquè el Manuel Vázquez Montalbán jugava fort. Encara ara, quan truco a algú i em presento, em diuen que recorden aquell setmanari. Però reservem la nostàlgia per als amics i no per a la feina: avui aquelles entrevistes serien normals o, fins i tot, avorrides.

JR: En aquell moment eren rupturistes sobretot pels personatges, que eren els que estaven prenent posició a l'escena. Per exemple, la primera entrevista a Espanya a Santiago Carrillo la vam fer nosaltres. I quan tu vas arribar de l'aeroport, José, et truquen els de la Triple A.

José Martí Gómez: "Avui ho veiem amb perspectiva, però cal recordar que en aquella època es matava: la Transició va deixar també molts morts".

JMG: Sí. Avui ho veiem amb perspectiva, però cal recordar que en aquella època es matava: la Transició va deixar també molts morts. Trucaven –en hores sempre intempestives– i t'amenaçaven. La mateixa policia em va dir en alguna ocasió que podien anar de veres. Un cop es van oferir a acompanyar-me en cotxe patrulla. Els hi vaig dir que no volia moure'm així. Em van respondre que igualment els avisés quan sortís de casa. Els truco i, quan surto, em trobo un cotxe policial i, al costat, dos agents amb metralletes: l'un apuntant als terrats i l'altre cap a la porta. Per això hi va passar molta gent, però no escrivíem amb por. He d'agrair, en tot cas, que la portera –que em menyspreava absolutament– quan va veure que la policia em protegia va pensar que devia ser un paio important i em va començar a respectar. I a tu, t'atemorien?

JR: Et generaven una certa inquietud. O acabaves fent interpretacions absurdes. Quan va néixer el meu fill, hi havia una senyora que venia a casa, als vespres. Una nit la van insultar a la porta de casa: "Rojos!" Potser no tenia res a veure però, esclar, penses que és que allò anava per tu. Però el fet és que, al costat de riscos grossos, tot era molt obert. I en un ambient d'una certa eufòria. Tot bellugava molt. I va trontollar fins a l'arribada del PSOE al poder.

JMG: Mira, aquí tinc el llibre que recopila algunes d'aquelles entrevistes. Al final de cadascuna, detalla com havien aparegut. A veure, a l'atzar: "Va ser rebutjada íntegrament pel ministeri d'Informació", "Censurada pel ministeri en més de 700 paraules", "Publicada en el número segrestat tal", "Suprimides les pàgines X d'aquesta entrevista". En fi... aquí tens resumida aquella època.

JR: És que hi van desfilar tots els personatges del moment. La primera entrevista la vam fer el dia que es declarava l'estat d'excepció, l'any 1969. Era al Pere Portabella. La vam enviar a censura i, per a deshonor nostre, no en van suprimir ni una línia. Encara ara el renyo: "Vas ser molt fluix!"

JMG: Era una censura dura, però també arbitrària. Recordo que un entrevistat em va dir "Jo soc molt fort perquè soc gallec". Van censurar la frase. El director del diari va trucar al ministeri i li van dir: "Home, es nota la intenció... Com que Franco és gallec, eh?" Les coses anaven així. Però, insisteixo, ho dic sense nostàlgia. El Jaume Fabra, un historiador especialitzat en els anys setanta, està investigant els diaris de l'època. I la conclusió a què arriba és que nosaltres crèiem que es feia un gran periodisme i, en realitat, era una merda.

Josep Ramoneda: "Hi ha un moment crucial, que és quan els periodistes ens vam prendre massa seriosament. Ens vam creure que el nostre paper era tombar governs".

JR: A veure, el que hi havia era una certa ingenuïtat. Eren els primers temptejos de la llibertat d'expressió. No és el mateix que quan una societat està estabilitzada. Però hi ha un moment crucial: quan els periodistes ens vam prendre massa seriosament. Alguns més que altres, és evident. Ens vam creure que el nostre paper era tombar governs. El model Cebrián-Ramírez ve, en part, d'aquell moment: som el poder, som els garants! Això va deixar una certa confusió.

JMG: Bastanta confusió, bastanta. Vam voler tenir un paper massa important. I parlem molt de la censura política, però ¿i el món empresarial? Avui dia de censura política no en tenim: si intentes tapar per una banda, pots donar per segur que a les xarxes acabarà sortint per l'altra. Però, en la informació econòmica, els mitjans sòlids pateixen una pressió empresarial que pot ser asfixiant. I la precarietat és també un motor de censura. Abans era una bona època per al periodisme perquè tenies feina fixa. Si no foties una bestiesa molt gran, estaves col·locat i vivies raonablement bé.

JR: Hi havia maneres d'esquivar els perills. La informació internacional, per exemple: era desproporcionat l'espai que s'hi dedicava, però perquè podies colar moltes coses. Per al Manolo Vázquez era una coartada habitual.

JMG: Recordo que vaig viure el final del franquisme en un diari del Movimiento a Castelló. El director era un gran periodista, però si el govern tocava el xiulet... El paio trampejava com podia. Hi va haver un referèndum sobre la monarquia o no recordo què. "Agafa un taxi i a veure què veus", em diu. Quan torno, li explico que tinc dues històries molt maques. He vist com en un poble feien cua i l'alcalde va fer que tots mostressin la papereta per assegurar-se que tothom hagués agafat la que deia "Sí". L'altra història era d'una senyora, en un altre poble, que havia enganxat l'alcalde per banda i li havia dit: "Ja sap que el meu marit era molt del Franco. Però va morir i no pot votar. Que podria votar també per ell?" L'alcalde li va respondre: “Per descomptat!” I va anar a la taula per aclarir-los que la senyora votaria per ella i pel difunt marit. El director em va dir que sí que eren històries maques, i tant. Però que no es podien publicar.

JR: Seria ridícul creure que abans es feia un periodisme millor que el d'ara.

José Martí Gómez: "Jo he fet molt de carrer i trobo que ara, als diaris, es parla d'uns temes a vegades massa abstractes".

JMG: Però jo el que trobo a faltar en la premsa d'avui és vida. Jo he fet molt de carrer i trobo que ara es parla d'uns temes a vegades massa abstractes. Les noves tecnologies han fet que notis com els reportatges no han estat treballats al carrer, sinó que s'han fet a partir de correus i trucades. En canvi, la part d'opinió i política ha guanyat moltíssim: no hi ha color.

JR: Per bé i per mal, era tot més amateur. I s'arrossegaven coses increïbles. Recordo que a la redacció encara podies trobar-te senyors amb pistola. Al 'Correo' hi havia un policia, molt simpàtic i encantador, però policia. Era allà i hi feia una secció.

JMG: Jo crec que era una mena de secretari del director. Era un secreta. Un dia me'l vaig trobar en un acte militar al qual jo havia anat a veure si pescava alguna cosa. Estava tot nerviós. "Què passa?", li dic. “És que vinc d'escorta i m'he deixat la pistola a casa!”

JR: A 'La Vanguardia' el germà de l'Alfons Comín anava amb pistola. I l'ensenyava, eh? No li importava pas. A partir d'aquí, va anar entrant gent nova, que venia una mica dels marges. De revistes culturals, com ara 'Destino', 'Cuadernos para el Diálogo'...

JMG: Hi estic d'acord, Josep, el gruix del periodisme compromès i crític no el van portar els diaris, sinó els setmanaris. I gairebé tots van patir molt. Hi havia tot un mercat clandestí. Els pares del Coscubiela tenien un quiosc i quan hi anaven els clients fidels els passaven de sotamà la mercaderia de números segrestats... Recordava l'estraperlo, no? Amagui's la barreta de pa blanc, que no l'hi vegin.

JR: I després una de les frustracions va ser veure com els partits polítics van començar, ben de pressa, a imposar-se i dominar els 'cotarros' periodístics. Des de Pujol a 'Destino' o 'El Correo' fins al PSOE i el grup Prisa... Van entrar molt ràpid. Sabíem que passaria, però no deixava de ser frustrant i ens vam sentir ingenus.

JMG: A mi em va agafar ja en una edat en què havia deixat de creure en els Reis o que als nens els portava la cigonya. I tu continuaves fent tant com podies. Jo he fet el que volia, però des de la lleialtat al director: si hi havia una cosa compromesa, l'hi passava primer. Moltes vegades em deia que endavant. Però d'altres m'assenyalava que tal cosa xocava amb alguns interessos econòmics del diari que jo desconeixia. Ell et demanava si podies treure aquell tros. I tu el treies.

JR: Una de les ensenyances d'aquells temps és que la crònica i el reportatge, que són els gèneres que contenen més periodisme, són els que donen al mateix temps més possibilitats d'expressar-se, fins i tot en una dictadura. Les noves tecnologies creen problemes importants que suposo que se sabran resoldre. Ara l'espai està tan limitat que la pèrdua de matisos, en el periodisme actual, és evident. Perquè si has de reduir el text el primer que cauen són els adverbis i els adjectius. Tot això té a veure amb la dinàmica dels processos de treball i amb l'evolució de l'economia. Ara les redaccions tenen molt més un ritme de producció en cadena, per dir-ho així.

JMG: Abans un diari era ple de converses que t'enriquien. Aprenies coses que, després, t'acabaven servint.

Josep Ramoneda: "S'ha fet fora els periodistes més grans, perquè són els que cobraven més, i amb això s'ha escapçat la transmissió del coneixement entre generacions"

JR: Un altre error és que s'ha fet fora els periodistes més grans, perquè són els que cobraven més, i amb això s'ha escapçat la transmissió del coneixement entre generacions. L'experiència és el que, al capdavall, marca l'estil d'un diari.

JMG: Potser ara ha canviat. Però en les últimes redaccions on vaig treballar –en el meu cas a 'La Vanguardia'– la fredor era la tònica dominant i cada secció era un món tancat.

JR: Quan vinc a l'ARA, ho he de dir, parlo sempre amb tres o quatre persones. En altres diaris seria més difícil.

JMG: Al 'Correo', per exemple, es cridava. I s'arribava a l'insult. La redacció viva, la redacció on algú hi entrava cridant "Quin fill de puta que m'ha tocat avui!", s'ha acabat.

JR: Els dos directors de qui guardo millor record, Manuel Ibáñez Escofet i Jesús Ceberio, eren dos directors cridaners.

JMG: I després hi ha el tema del beure. Jo tenia la taula davant de la del Joan de Segarra. Jo tenia gin i ell whisky. En aquest ofici és fonamental beure alcohol. Però no per entrompar-se, sinó per treure informació. Si parles amb un paio que veus que sap coses... coi, fot-li tres whiskys després de dinar! El perill és que acabis tu gat, però l'alcohol allibera, i tant. És una eina del periodista. Quan anava amb polis que sabia que tenien informació, els convidava a sopar i els fotia dos whiskys.

JR: És que el temps és molt important. Una entrevista, no? Doncs reserva't temps. No pots entrar amb la pregunta més incòmoda. Cal un temps per estovar-los.

JMG: Quin gos tan bonic que té! Com es diu? Dixie? Oh, quin nom més maco...! És que m'encanten els gossos! N'explicaré una de divertida. Vam entrevistar Ramón Mendoza, l'expresident del Madrid. I tot d'una ens fa un elogi de la família: que si la dona, que si els fills... Nosaltres sabíem que tenia una amant, guapíssima. I, esclar, li diem: "...pero usted tiene una amante". El paio es queda sec i ens diu: "Pido un receso". S'alça i se'n va. Quan torna, ens diu: "Això és veritat, però si ho escriuen als meus fills els assenyalaran a l'escola i en faran escarni... els destrossaran". Aleshores vam demanar nosaltres un recés. I deliberem: "Hòstia, pobres nanos... què hem de fer?" Al final, tornem i li diem que nosaltres retirem la pregunta, però ell ha de retirar també aquell elogi a la família. "De acuerdo, son ustedes unos caballeros".

JR: I al cap d'uns dies ens vam assabentar que els nens coneixien de sobres l'amant i fins i tot anaven al cine plegats!

JMG: Ens va aixecar la camisa, i tant. Això sí, ens va enviar una llauna de caviar.

JR: Com que feia negocis amb Rússia...

José Martí Gómez: "Qui va a fer de cap de premsa de partit, a cara descoberta, em sembla bé. A qui critico és a qui seguia com a periodista, però sent corretja de transmissió del partit".

JMG: Exceptuant els que eren molt franquistes, en aquells anys hi havia un desig de democràcia evident. Però, quan finalment arriba, alguns se'n van a fer de premsa del partit. D'altres es converteixen en 'compañeros de viaje' i d'altres vam optar per quedar-nos-en al marge. Jo soc socialista. Sempre ho he sigut. Però no he entrat mai en aquest joc. “Si us he de criticar, us criticaré”, he dit sempre als que em consideraven “dels seus”. Per cert, qui va a fer de cap de premsa de partit, a cara descoberta, em sembla bé. A qui critico és a qui seguia com a periodista, però sent corretja de transmissió del partit.

JR: El periodisme és encara ara massa militant. I oblidem que la credibilitat se l'ha de guanyar cada periodista. El mitjà et pot ajudar, però té els seus interessos econòmics.

JMG: Per això deia abans que el tema no és la política sinó el poder econòmic, que és qui té ara la clau de la censura. Perquè tots els diaris estan enganxats i deuen calés a algun lloc.

JR: Ho veiem aquests dies. És escandalós que els bancs facin un quitament del 70% a 'El Periódico' perquè l'editor el pugui vendre. Si tu en deus 30.000, no et perdonaran ni un duro. Doncs bé, en aquest cas, a l'editor no només li perdonen el gruix del deute sinó que accepten que de l'operació en tregui 10 milions de benefici.

Més continguts de