'Tweetstorm', més enllà dels 140 caràcters

Hi són addictes el diputat democristià Josep Antoni Duran i Lleida, l’economista mediàtico-apocalíptic Santiago Niño Becerra i l’inversor tecnològic Marc Andreessen, creador del primer navegador web gràfic. Els tres practiquen el costum d’escriure a Twitter sèries de tuits consecutius que, llegides de principi a final, desenvolupen un únic tema. Aquest sistema de publicació ja té nom: en diuen tweetstorm (tuit-tempesta) i s’ha fet molt popular per explicar coses que no caben en 140 espais.

Com que els tuits que formen una tempesta van sortint a la cronologia dels seguidors intercalats amb els d’altres autors, és molt fàcil perdre el fil, sobretot si segueixes més d’unes quantes desenes d’usuaris. Per això alguns tuitaires donen continuïtat a les seves seqüències numerant cadascuna de les seves intervencions. Els més previsors fins i tot planifiquen en quantes píndoles distribuiran el seu sermó i ho indiquen: “2/14”, per exemple, per avisar que és el segon tuit d’una sèrie de catorze. A l’altre extrem hi ha els anàrquics com l’analista tecnològic Tomi Ahonen, que simplement avisen -“alerta, que m’hi poso”- i comencen a escriure tal com raja fins que en tenen prou, i l’única manera de seguir el que et volen explicar és anar al seu perfil a llegir-ho.

Les tuit-tempestes són l’enèsim invent dels internautes per esquivar el límit de 140 caràcters que la plataforma de Twitter imposa a les intervencions, fruit del disseny original pensat per ser utilitzat amb missatges curts de telèfon mòbil: un SMS admet 160 espais, però els creadors de Twitter en van reservar 20 per al nom d’usuari. Aquestes allaus de tuits més o menys monogràfics no sempre són ben rebudes: el bloguer Anil Dash diu, amb raó, que equivalen a colonitzar el timeline dels seguidors.

Òbviament, la manera més lògica de publicar un text més llarg i difondre’l per Twitter és escriure un article en un blog i piular-ne l’enllaç, acompanyat d’una frase que convidi a fer clic i, potser, d’alguna etiqueta ( hashtag ) que aporti context. De fet, hi ha practicants de les tuit-tempestes que tenen el detall de recopilar després tots els tuits en un article de blog, sigui incrustant-los un per un o bé recorrent a Storify, una pràctica eina per combinar elements de diferents xarxes socials que tant els companys de la web de l’ARA com jo mateix fem servir sovint per a altres funcions. Naturalment, els que recopilen els tuits propis acostumen a piular un enllaç a la recopilació.

Per als que no es volen entretenir obrint i mantenint un blog hi ha TwitLonger, una web on es poden escriure textos més llargs que el mateix sistema transforma en un tuit que conté les primeres paraules de l’original, seguides d’un enllaç per llegir la resta a la pàgina. Té dos problemes: no es pot decidir en quin punt queda tallat el text i moltes aplicacions de Twitter no permeten fer-lo servir.

Un altre procediment relativament recent per incloure més text en un tuit és fer servir imatges: en comptes d’escriure a l’aplicació, es fa en un altre programa -de processament de textos, de disseny gràfic, el bloc de notes del mòbil-, es captura la imatge i s’inclou en el tuit. Aquest sistema també ha sigut batejat: en diuen screenshort o tweetcap i té l’avantatge que els tuits que contenen imatges destaquen més en la cronologia dels seguidors i acostumen a rebre més atenció en forma de clics, retuits i respostes. Una variant és la de crear imatges específiques amb text incrustat per publicar-les a les xarxes socials, com fan els periodistes de Catalunya Ràdio i TV3 quan piulen la fotografia d’un personatge entrevistat que inclou una frase destacada i afegeixen al tuit l’enllaç per escoltar o veure l’entrevista sencera.

Els tuits amb imatge també es fan servir per difondre contingut digital que no està a l’abast de tots els teus seguidors, com són els articles publicats en àrees premium de webs com la de l’ARA o en mitjans d’accés restringit a determinats dispositius -per exemple, la revista Esguard -. El tuitaire agafa la imatge de l’article, sigui fent una fotografia o bé una captura de pantalla, i la publica en un tuit. En la majoria dels casos això vulnera els termes i condicions del mitjà de procedència, però una manera acceptable de fer-ho és retallar la imatge deixant només un fragment del text i acompanyar-lo d’un enllaç a l’article original.

D’una manera o d’una altra, els usuaris de Twitter se les van empescant per treure suc a les possibilitats que ofereix el servei i per captar més l’atenció de la seva audiència. Periòdicament surten veus que reclamen una ampliació de capacitat dels tuits, però també som molts els que preferim que es respectin els 140 caràcters, que són precisament el que li dóna a Twitter el seu esperit únic. L’empresa, afortunadament, es manté fidel als seus principis: el conseller delegat, Dick Costolo, va descartar fa poc la possibilitat d’ampliar l’espai i el creador de Twitter, Jack Dorsey, li ha donat suport. Naturalment, ho ha fet amb una tuit-tempesta de 17 tuits.