20 anys de ‘Sexe a Nova York’, la sèrie feminista que es va quedar a mig camí

La comèdia va trencar tabús i va posar les bases per a l’esclat de ficcions protagonitzades per dones

Fa dues dècades que la periodista Carrie Bradshaw i les seves tres inseparables amigues –Miranda Hobbes, Samantha Jones, Charlotte York– van aparèixer per primer cop a la televisió. Elles eren les protagonistes de 'Sexe a Nova York', una comèdia de la HBO que explicava les aventures, sobretot sentimentals, de quatre dones teòricament alliberades. La sèrie, produïda per Darren Star, responsable de 'Sensación de vivir' i 'Melrose Place', va ser considerada revolucionària perquè era una de les primeres a mostrar un grup de dones que parlaven amb naturalitat i sense embuts sobre sexe. El revisionisme de la sèrie, passades dues dècades, deixa al descobert algunes de les seves mancances, que fan que sigui vista com una ficció que es va quedar a mig camí en la seva aposta pel feminisme.

“Un dels seus principals valors és que era una sèrie protagonitzada per quatre dones que follaven”, explica la crítica i professora María Castejón. Aquest element no era comú l’any 1998, tal com recorda Mariona Visa, professora de comunicació i periodisme audiovisuals a la Universitat de Lleida, que remarca que això va ser possible perquè s’emetia en un canal per cable com la HBO. Per a Visa, “que fos una sèrie coral, amb protagonistes femenines i de caràcters diversos va ser positiu, així com que parlessin sense tabús sobre el sexe”, recorda.

El 2017 en sèries: les dones agafen embranzida

Basada en el llibre homònim de Candace Bushnell, la sèrie embolcallava l’actitud alliberada de les protagonistes d’un glamur i una frivolitat que li ha valgut les crítiques dels seus detractors, que consideren que mostren una vida aspiracional molt allunyada de la realitat. L’educomunicadora Andrea Aisa se situa en aquesta categoria. “La sèrie transmetia que l’emancipació arribava a través del consumisme i el sexe”, opina Aisa. De fet, que l’herència més destacada de la sèrie sigui l’imaginari hedonista de les protagonistes –confeccionat a partir de sabates Manolo Blahnik, 'cupcakes' de Magnolia Bakery i còctels Cosmopolitan– ajuda a perpetuar la imatge de frivolitat que ha perdurat amb el pas del temps.

Un altre dels elements problemàtics quan es revisa la sèrie des d’una òptica feminista és l’omnipresència de trames sentimentals i, en concret, la fixació amb la relació de la Carrie (Sarah Jessica Parker) i Mr. Big (Chris Noth). Aquest argument és per a Aisa una mostra del caràcter “reaccionari i conservador de la sèrie”. “Fomenta tots els ideals del mite de l’amor romàntic perquè tot gira entorn d'un personatge masculí, de trobar l’amor. Jugava amb valors patriarcals, al final es tractava de servir l’home”, argumenta Aisa en referència a com les històries sentimentals monopolitzaven les trames de la sèrie, un aspecte que, segons Mariona Visa, es va accentuar en les dues pel·lícules posteriors. Castejón, en canvi, es mostra bastant més permissiva amb aquest aspecte i recorda que “buscar l’amor no és incompatible amb ser feminista”. “Que una sèrie sigui feminista no vol dir que elles s’hagin de quedar solteres ”, remarca.

L'inici de la sororitat

Si hi ha un element en què coincideixen totes tres expertes és que 'Sexe a Nova York' va ser una de les primeres a exemplificar un terme que ha fet furor en l’era del #MeToo, la sororitat. Més enllà de les anades i vingudes sentimentals, el punt fort de la sèrie era el seu retrat de l’amistat femenina, que posteriorment s’ha repetit en altres sèries. “Havíem vist dones a la televisió però moltes vegades com a enemigues i, en canvi, aquí eren quatre dones que pensaven diferent però eren un equip”, destaca Visa. La professora explica que aquest aspecte va fer que la sèrie fos catalogada com a ficció per a dones i sigui menystinguda quan es parla de la Tercera Edat d’Or de la televisió. “Tothom assenyala 'Los Soprano' i 'The wire', sèries molt masculines, però 'Sexe a Nova York' també hi va contribuir, tant temàticament com formalment”, remarca.

Amistat femenina, abans i després de Carrie Bradshaw

'Las chicas de oro'

Per a María Castejón, la comèdia de la NBC va ser molt més trencadora que 'Sexe a Nova York'. “Eren quatre dones que vivien juntes i no responien als patrons de mares o àvies”, explica Castejón, que veu el personatge de l’alliberada Blanche Devereaux com un antecedent de la Samantha. 

'Girls'

Quan la HBO va estrenar la sèrie de Lena Dunham les comparacions amb 'Sexe a Nova York' es van multiplicar. Compartien escenari –Nova York– i estructura –quatre amigues–, però les seves trames eren més realistes, tot i que no van faltar les crítiques per representar els problemes d’unes noies de classe benestant. Malgrat això, tant per a Castejón com per a Aisa la relació de la Hannah i les seves amigues és més realista.

'Big little lies'

La sèrie de Jean-Marc Vallée, també de la HBO, porta a l’extrem la idea de la sororitat amb una història de dones que viuen envoltades de luxe però també de secrets. El component aspiracional es barreja amb un rerefons fosc que parla de violència masclista.

Més continguts de