TELEVISIÓ

TV3 ultima les gravacions d’‘Èxode, de la batalla a la frontera’

El telefilm està ambientat en el final de la Guerra Civil però té molts paral·lelismes amb l’actualitat internacional

Aquest primer dimarts de primavera es graven les últimes escenes d’ Èxode, de la batalla a la frontera a la masia de Can Catà (a la serra de Collserola, a Cerdanyola del Vallès), tot i que en la ficció ens trobem a prop de Berga i és el gener del 1939, mesos després de la fatídica Batalla de l’Ebre. Des d’aquest punt geogràfic s’engega la pel·lícula per a la televisió catalana que narra la fugida de la població republicana. Aproximadament 460.000 persones van marxar cap a França després de la caiguda del front.

Amb la victòria dels nacionals, dones, infants i gent gran van sortir en massa buscant un futur al país veí. A tots ells se’ls van unir soldats republicans que van desertar, un fenomen habitual en el moment en què se situa la pel·lícula. Un d’aquests soldats és el Guillem (Marcel Borràs), el protagonista de la TV movie juntament amb la Maria (Roser Tapias), una jove mestra antibel·licista.

La història seguirà dues branques paral·leles. Els dos es troben en aquest viatge d’èxode i viuen una breu història d’amor fins que són interceptats pels nacionals. Per escapar-se s’hauran de separar, tot i que no perden l’esperança de retrobar-se en un futur. Precisament aquesta és l’escena que es grava a només quatre dies del final definitiu del rodatge -al qual ha assistit un equip de l’ARA, que ha tingut una durada de quatre setmanes.

Durant la fugida per camins abruptes se’ls afegeix un tercer personatge central, tot i que no és un tercer en discòrdia. És l’Antoni (Joan Amargós), un altre soldat desertor que va patir el maltractament a l’exèrcit pel fet de ser homosexual. L’actor reconeix que aquest tema no es toca de manera gaire profunda perquè la història no s’hi centra, però sí que obre “la problemàtica de l’homosexualitat en aquella època i explica una mica les dificultats i el rebuig a què s’enfrontaven”.

El director, Román Parrado, la defineix com una història que narra la fugida física però també el viatge interior que fan els personatges, ja que la duresa de les condicions els fa madurar emocionalment. Parrado, a més, creu que tindrà una bona acollida: “És el nostre passat, són traumes que encara no hem superat”, diu.

De fet, i pel que fa a l’elecció de la temàtica, l’equip i l’elenc coincideixen que resultarà familiar a gran part dels espectadors. La idea la va proposar el productor Oriol Marcos, que reconeix que és una història que li han explicat els seus pares i avis. Com ell, milers de catalans comparteixen aquest background familiar: “És la història d’un viatge emprès per més de 460.000 persones, és la de tots aquells fugitius que van deixar enrere la seva vida a la recerca d’una nova llar”, afegeix el guionista Eduard Sola.

L’actriu Roser Tapias també comparteix aquesta justificació en l’esfera personal i admet que al preparar el personatge ha descobert un vincle amb la seva àvia molt trist i bonic a la vegada: “He trobat un espai molt íntim amb la meva àvia per compartir aquestes vivències. Va haver de viure una cosa molt semblant a aquesta i també va haver de fugir. És com un petit homenatge que li puc fer”. Tapias, a més, ressalta que “es tracta d’una pel·lícula molt femenina i ensenya el paper que van viure les dones durant la guerra”.

Doble lectura

Èxode, de la batalla a la frontera és el reflex del que va passar entre finals del 1938 i principis del 1939, però les migracions són tant un tema passat com present, i amb aquesta història també es poden fer paral·lelismes amb el panorama internacional actual, com la fugida dels refugiats sirians o les figures dels passadors a les fronteres. “Amb dades del 2017, 68 milions de persones arreu del món han protagonitzat èxodes massius fugint de la violència, de la guerra”, diu el guionista, que afegeix: “Que Europa s’ha construït sobre emigracions és una realitat”. Per això resulten inevitables els paral·lelismes amb el que està passant avui.

És per aquestes extrapolacions que esperen que pugui tenir una bona acollida internacional futura. Marcos admet que un dels objectius és “intentar que no es quedi en una història local, que la puguin veure a qualsevol país del món i s’hi sentin identificats”.

Un repartiment ple de cares conegudes

Gran part de l’equip ja havia coincidit anteriorment a la pel·lícula Ebre, del bressol a la batalla (2016). De fet, tant el guionista com el productor i el director repeteixen. També s’han retrobat actors com la mateixa Roser Tapias i Manuel Morón, encara que en aquest cas els seus papers són completament diferents dels anteriors.

Èxode no és la seqüela de la trama d’Ebre, sinó que és independent. De totes maneres, sí que hi ha una continuïtat històrica natural, ja que la primera narrava les batalles del front.

El guionista Eduard Sola diu que hi ha un canvi important: “En aquella explicàvem la Batalla de l’Ebre i ens centràvem en la història concreta d’uns pocs milers”. Ara la història toca molta més gent i el fenomen de les migracions té un atractiu més internacional.

Per la seva banda, el productor Oriol Marcos admet que l’èxit d’ Ebre els ha beneficiat: “Ens ha obert bastantes portes. Al veure’n els resultats, les teles s’han arriscat”. Tot i que falten les confirmacions oficials, unes quantes televisions autonòmiques ja s’han interessat en el projecte.

  • Etiquetes