Els catalans, amb nas de ganxo, encongits i comptant diners
Segueix la campanya dels mitjans de missa i mani dominical contra el nou model de finançament. Ho fan explotant el tòpic del català insolidari, avar i usurer: no som tan lluny de les caricatures que en altres èpoques funestes es feien dels jueus, i la cosa no va acabar bé. Diaris que s'omplen la boca que si Españaunida cap aquí, Españaunida cap allà, ara no passen ànsia d’atiar l’odi interterritorial amb titulars com “Sánchez dona a Catalunya un 182% més que a Extremadura i un 25% més que a l’Aragó”, publicat per El Mundo en portada. Si volien xifres altes, ¿per què no diuen “Sánchez dona a Múrcia un 265% més que a Extremadura"? La resposta és òbvia: perquè atien l’odi a partir del presumpte privilegi. Han passat anys i panys llançant fel cada cop que Catalunya havia d’acudir al FLA per finançar-se, però ara que es podria començar a mitigar aquesta distorsió toca mantenir el país deprimit venent la idea a Espanya que aquí lliguem els gossos amb llonganisses. El despilfarro i tota la pesca. Per no dir que la xifra d’El Mundo, per exemple, tampoc contempla factors com els costos de la vida asimètrics. Mentrestant, La Razón jugava la mateixa carta amb “El govern liquida la solidaritat autonòmica en favor de Catalunya”. De nou, sense notícies de Múrcia, el País Valencià ni Castella-la Manxa, que reben més diners per habitant.
Tots dos mitjans sucumbien a la temptació irresistible de criticar el PSOE i esperonar la catalanofòbia en una sola frase. A les xarxes es parla de rage bait per explicar els pescaclics que funcionen, no per saber la informació que el titular només dona a mitges, sinó perquè aquella frase et genera una reacció visceral. Però la caverna va descobrir el fenomen molt abans que internet el posés de moda i li adjudiqués un anglicisme. Abans en deien Hoy vamos a vender periódicos.
