Telefónica ja pot ser el gegant de la televisió de pagament a Espanya

Competència autoritza la compra de Canal+ però amb limitacions dures

Tomb radical a la televisió de pagament a Espanya. La Comissió Nacional dels Mercats i la Competència (CNMC) va fer públic ahir que autoritza el procés de compra de Canal+ per Telefónica. Neix així un gegant que acapara el 70% dels clients i el 85% dels ingressos d’un negoci que tot i així encara està a molta distància de les xifres que es mouen al Regne Unit, França, Itàlia o Alemanya. Algunes de les claus que expliquen aquest moviment tectònic en el mercat de les telecomunicacions són les següents:

¿Una sola marca amb dues plataformes tècniques?

Telefónica encara no s’ha pronunciat sobre com gestionarà les dues marques, tot i que es dóna per fet que tendirà a agrupar-les en una sola plataforma. La marca Canal+ podria tenir els mesos comptats, però és difícil que el nou gegant renunciï a tenir una plataforma via satèl·lit. Movistar necessita fibra òptica per poder emetre amb una qualitat d’imatge òptima, però el desplegament d’aquesta xarxa dista molt d’estar completat.

La decisió més difícil de Competència

Les condicions imposades per la CNMC són dures i expliquen que la decisió hagi costat tant de parir: prop d’un any de deliberacions. La mesura més important és la que impedeix al nou gegant tenir canals premium en exclusiva. Així, el 100% d’aquests canals -els que tenen estrenes cinematogràfiques de les majors o bé drets esportius de primera línia- s’hauran de posar a la venda i les companyies rivals els podran adquirir per ofertar-los als seus clients. Això sí, cada operador només podrà comprar fins al 50% dels canals que tingui la plataforma resultant de la fusió entre Canal+ i Movistar. Competència també limita l’explotació en exclusiva de continguts a dos anys i només la tolera per a determinades finestres d’emissió. En els casos de vídeo sota demanda -una de les peces estratègiques del futur immediat-, no podrà acaparar continguts en exclusiva. I se li impedeix comprar continguts que no tingui previst explotar. Pel que fa als canals produïts per altres empreses, la plataforma resultant té l’obligació d’emetre’ls, sota determinades condicions. Però, altre cop, no els podrà distribuir en exclusiva.

Un altre grup d’obligacions té a veure amb l’accés a la xarxa. Les empreses rivals temien que Telefónica pogués perjudicar-los atorgant un ample de banda insuficient a les companyies que serveixen televisió per internet a través de la seva xarxa. Competència explicita que perseguirà aquesta actuació si es posa en pràctica. I obliga Telefónica a permetre l’accés a la seva xarxa de fibra òptica en unes condicions justes.

Cares llargues entre les rivals i els clubs de futbol

Orange és qui més s’ha rebel·lat contra l’acord, i la seva pressió ha sigut decisiva per fer que el 100% de canals premium s’hagin de posar a la venda en mode majorista. L’empresa no ha aconseguit que Telefónica no pugui incloure Movistar al nom dels canals. Els clubs tampoc no estan contents amb l’operació: la LFP veu que perd un possible comprador. I com menys competència hi hagi, més baixarà el preu dels drets de futbol.

Els continguts ‘premium’ com a reclam

Hi ha una tendència dels gegants mundials de les telecomunicacions a entrar amb decisió en el mercat de continguts. L’objectiu és poder vendre, de manera empaquetada, la seva tríada de serveis: la telefonia (fixa i mòbil), l’accés a internet i la televisió. Telefónica vol fer servir els canals premium com a reclam per captar clients per als seus altres productes. La companyia ha pressionat molt els últims dos anys per retirar els continguts més valuosos -fonamentalment, drets esportius- de la televisió en obert i passar-los al pagament. Així, si algú vol veure la Fórmula 1, per exemple, no pot pagar només per l’accés al canal: necessita una línia de telefonia fixa contractada amb Telefónica.

Més continguts de