Dilluns, un periodista del New York Times va descobrir, prop de la zona de l’accident d’Adamuz, un bogie del tren accidentat: una peça de deu tones de la part inferior d’un dels combois que va sortir disparada a 270 metres de les vies. La troballa va estimular l’esperit detectivesc de l’equip d’Ana Rosa Quintana, que de seguida va preparar una excursió per la zona per veure si trobaven més ferralla. A les nou del matí de dijous, la presentadora anunciava el descobriment d’unes peces clau per resoldre la causa de l’accident. Com a esquer utilitzaven un vídeo digne d’un true crime de baix pressupost, on un redactor i quatre adolescents veïns d’Adamuz exploraven el territori fent de sagaços detectius. Per crear intriga, mostraven l’escena de la seva troballa, però pixelaven la ferralla com si fos alguna cosa pornogràfica, com si pogués ferir la sensibilitat de l’audiència. Per competir amb el New York Times ensenyaven el bogie i deien: “Esta pieza se queda en nada en comparación con la pieza que hemos encontrado en el programa de Ana Rosa”. Construïen una èpica barata per descriure com havien lluitat contra els elements per trobar els fragments de tren: “Llovía mucho, había barro por todas partes...”. I ensenyaven les imatges de l’equip, mullats com polls, amb una música de gladiadors a punt de saltar a l’arena del circ romà. Asseguraven que les peces que havien trobat podien canviar el rumb de la investigació i aclarien que ja havien informat la Guàrdia Civil de tot l’inventari de material localitzat enmig de la muntanya. Fins a les onze del matí van mantenir les imatges del true crime casolà en un racó de la pantalla sota un rètol en majúscules: “EXCLUSIVA: Encontramos una prueba clave para la investigación”.
Després de crear expectatives durant dues hores, emetien la pel·lícula completa de l’aventura, com si fos un National Geographic trepidant. “Queremos descubrir si estas montañas esconden más secretos”, deia la locució, imitant l’esperit d’un Indiana Jones de pega. El reporter feia que els adolescents agafessin i toquessin cada peça que trobaven i els incitava a fer valoracions. Els nanos, amb l’autoestima pels núvols, sentint-se útils enmig de la tragèdia, imitaven el to dels mecànics més experts: “Esto tiene pinta de ser un brazo de suspensión...”, deia un. L’altre teoritzava sobre la importància d’un eix de les rodes. I buscaven les marques de la via en el plat de ferro: “Esto puede ser la causa del accidente”, deia un altre, fent-se el savi.
Enmig de la tragèdia i de l’espectacle morbós també hi ha molta beneiteria. Ana Rosa Sherlock Quintana té la il·lusió de trobar proves com si el cas fos un trencaclosques on s’han d’ajuntar les peces. Això demostra la ignorància d’aquest tipus d’accidents. També delata una estultícia professional que confon la performance televisiva amb el reporterisme clàssic i pretén competir amb la policia. Elemental, estimat Watson: no falten peces, sobra mal periodisme.
