Ana Rosa i la trampa de les presumptes opinions

“No és que m’agradi gaire parlar de Pablo Iglesias, però...”, així arrencava Ana Rosa una de les seves arengues televisives abans de rabejar-se en el fet que el de Podem ha perdut una demanda contra ella. Fa dos anys, la presentadora el renyava per haver criticat la gestió d’Ayuso a les residències per la pandèmia, “quan ell era el responsable dels geriàtrics”. Iglesias va exigir una rectificació, recordant que la gestió d’aquests equipaments corresponia a les comunitats. El programa s’hi va negar i aleshores va encetar la via judicial.

El programa d’Ana Rosa feia aquest dilluns trampa a l’hora d’explicar el cas: s’assegurava de dir, en tot moment, que allò era una opinió. La sentència, en realitat, tan sols diu que tenia dret a expressar una consideració personal sobre el tema. La trampa, esclar, és que la part concreta en què l’acusa de ser el responsable dels geriàtrics no és una valoració, sinó que trasllada uns (presumptes) fets. La comunicadora argumentava aleshores que Iglesias mateix es va erigir en responsable. No pas: en una intervenció, l’exministre explicava que destinarien 300 milions als centres de gent gran. Però de cap manera es podia inferir d’aquestes paraules que el ministeri d’Afers Socials que liderava hagués d’intervenir en els centres, més enllà de distribuir els diners. Si fos així, el rei podria ser considerat l’últim responsable de canviar les bombetes dels hospitals, perquè és ell qui signa les lleis de sanitat, però és evident que és el gestor qui n’ha de respondre. Només cal veure com, quan el TSJM va exigir judicialment la medicalització de quatre residències a Alcorcón, a qui li va enviar la sentència va ser a Ayuso, no a Iglesias. L’opinió, a Espanya, està molt protegida –i segurament està bé que sigui així–, però Ana Rosa perverteix el sistema quan la fa servir de palanca per falsejar la realitat.