Antoni Bassas: “Els mitjans catalans han mantingut un sentit angoixat de l’equilibri”

Periodista, autor de ‘La nació en portada’

Amb l’auditori ple i més de 90.000 reproduccions a YouTube, la conferència d’Antoni Bassas al Círculo de Bellas Artes de Madrid del setembre passat és, probablement, un dels actes més rellevants a l’hora de traslladar una perspectiva catalana sobre l’etern problema de l’encaix territorial. Aquella ponència, que analitzava com les primeres pàgines dels diaris han tractat els últims 40 anys el concepte de nació, és el nucli de La nació en portada, un llibre que evidencia la persistència catalana a l’hora d’exigir el reconeixement de la sobirania del país.

El tros del tall d’aquest llibre és la conferència al Círculo de Bellas Artes, però hi ha dos pans - un pròleg i un epíleg - que l’acaben de completar. Què hi aporten?

He intentat fer assaig. I d’aquí aquest pròleg, que explica que els catalans som uns tipus acostumats a gestionar silencis i a donar explicacions depenent del paisatge i del paisanatge. A les conclusions, el que em sembla que s’hi dona és una proposta: o Espanya s’accepta tal com és, és a dir, plurinacional, o aquest problema que ha tingut amb Catalunya, i que arrossega amb el País Basc, no se solucionarà.

Ja havies fet conferències sobre la qüestió catalana a l’estranger, però aquesta era a Madrid. Et senties a la gola del llop?

Hi era! Pensa que a la porta del Círculo de Bellas Artes hi havia desplegament policial. És la conferència que organitza cada onze de setembre la Generalitat a Blanquerna. Allà no es podia celebrar perquè venia molta gent i es va passar a la vorera del davant. La diferència és que el públic de Madrid sabia de què estem parlant i tenia un punt de vista fins i tot emotiu sobre els fets que volia exposar. Això em va obligar a fer servir un llenguatge segurament més contingut de forma perquè, al cap de dos minuts, la gent no es pensés que perquè la feia jo, un periodista catalán, ja sabien què s’hi diria.

Quines reaccions recordes?

Al final, se’m van acostar moltes persones. I algunes em van dir que no havien sentit mai tot això. Jo els vaig dir: “Sí, vostès ho sabien, però no els ho havien enfocat així”. No havien sentit mai ningú que venia de Catalunya i parlava sense ser interromput, fent-los reflexions a propòsit de la necessitat que tenim de solucionar el problema.

Una de les portades que inclous és la de La Vanguardia , encara amb l’ Española a la capçalera, sobre l’Onze de Setembre del 1977. “ Un millón de gargantas ”, diu el titular, la qual cosa suggereix una certa reivindicació d’aquell moviment. Fas servir aquesta portada com a punt de palanca de la teva tesi.

Sí, per dir que Catalunya no és una invenció dels últims anys del Procés. Si veníem de 40 anys de dictadura, tot aquella gent ¿d’on havia sortit? Qui els havia adoctrinat? Si l’escola estava en mans del ministerio, si no hi havia TV3... ¿I com ens havien convocat, si no hi havia WhatsApp? Encara que sembli una bestiesa haver-ho d’explicar, Catalunya és anterior a la televisió de Catalunya. I si avui desaparegués TV3, el país continuaria existint. Malmès, però continuaria. I a vegades penso que, influïts per aquest èxit del 1977 -tres setmanes després, Suárez reconeix la Generalitat i Tarradellas torna-, ens hem pensat que amb una manifestació massiva Madrid escolta i actua. No, això va ser el 1977. Aquells temps, per a desgràcia nostra, s’han acabat.

Potser aquella etapa de pactes va començar-se a tòrcer, mediàticament, amb aquella portada de l’ Abc del 1993. “ Igual que Franco pero al revés. Persecución del castellano en Cataluña ”.

Què passa el 1993? Que González no té majoria absoluta. Li falten vots i els obté de Jordi Pujol. Com reacciona la Brunete mediàtica? Per un cantó li treu tot de casos de corrupció, també la guerra bruta contra ETA i el terrorisme d’estat i, a més, creen una tercera pota de confrontació que és Catalunya i la immersió lingüística. Ells s’enrecorden que l’anticatalanisme fa guanyar vots i fa vendre diaris, així que es llancen a fer això. Aquesta tendència informativa no ens ha abandonat des d’aleshores i, de fet, ha anat a més.

Les posicions editorials són legítimes, però el problema és quan en nom de la posició se sacrifica el periodisme. Penso en aquella primera pàgina del 2004 de La Razón , amb un fotomuntatge que mostrava l’encaixada de mans de Carod Rovira i un encaputxat d’ETA.

La portada de l’“ Igual que Franco ” em va fer caure tant de la cadira, que va ser la portada fundacional de l’Alguna pregunta més? Com es pot lluitar contra això? Doncs amb ironia, em vaig dir. Aquesta altra ja em va agafar una mica més gran i amb la ironia bastant exhaurida perquè cada dia l’havia de fer servir per blindar-me psicològicament de tant d’atac. Però sí, mostra una cosa que hem acabat veient ara. Davant de determinades propostes polítiques de Catalunya, una part de l’Estat, que s’expressa a través de les institucions o la premsa d’estat, reacciona de manera que tot s’hi val.

Al llibre fas dialogar dues portades del mateix dia del 2005. El Periódico entrevistava Maragall i li treia la cita “Espanya entendrà que té davant seu el 90% dels catalans”. Mentrestant, El País titulava “ El Parlamento catalán aprueba un Estatuto que el gobierno reformará en las Cortes ”.

Com dient, “tots tranquils, no patiu!” Vaig posar èmfasi en això a la conferència, perquè em sembla molt significatiu. Ens diuen que el Parlament català està fraccionat, com si la resta de Parlaments del món fossin una penya d’amics que es troben amicalment. Doncs bé, aquest Estatut el van enviar el 90% dels diputats. El marcador de la votació va ser 120 a 15... però els 15 eren els del PP. I la desgràcia és que, al final i a través del Constitucional, els 15 van guanyar els 120. Si algú encara s’atreveix a dir que hauria de ser una cosa que vingués amb el 90%... Doncs allò hi va anar amb el 90% i no va ser possible.

¿Hi ha el perill de confondre Espanya amb les seves portades?

Sens dubte, són reflex de la capa de poder estatal, però aquest poder estatal s’ha guanyat democràticament a les urnes fent discursos amb aquesta línia de pensament en molts casos directament anticatalana. La qual cosa vol dir que la cultura política espanyola majoritària al carrer no ha produït en els últims 40 anys un canvi que permeti a un espanyol mitjà anar a votar independentment del que li diguin de Catalunya.

A la tercera part parles molt de TV3, una casa que coneixes bé. I dius que la seva creació va ser el principi de la independència informativa.

Esclar, perquè durant tota la vida els catalans s’havien estat informant a través d’un sistema comunicatiu i un relat construït a Madrid. Al trencar-se de cop i volta el monopoli, el teleespectador català pot rebre informació en la seva pròpia llengua, feta des d’aquí. I de seguida li demostren que feta des d’aquí, i en la seva pròpia llengua, no vol dir local o regional. Vol dir nacional. TV3 emet Dallas, té corresponsals als Estats Units, fa futbol amb bona realització... És competitiva. Aquest és un moment de desconnexió clar.

El fet que Catalunya s’escapi del monolitisme mediàtic espanyol segurament explica frases com la que recordes de García Albiol, segons el qual calia “tancar TV3 i tornar-la a obrir amb gent normal”. Tu que has estat corresponsal als EUA, si algú s’expressés amb aquests termes contra alguna minoria racial o d’identitat de gènere, sobreviuria?

T’haig de dir que, abans, no hauria sobreviscut. Però amb Trump les coses han canviat molt! Però això és una faltada tremenda.

Consideres que és propera al llenguatge de l’odi?

Absolutament. Perquè primer comences per definir què és normal, i per tant què és anormal o subnormal i, després, deshumanitzes. Això és de manual. Tu has de deshumanitzar l’enemic: en la mesura que ja no sigui un home ja no tindrà drets humans i podràs fer amb ell el que vulguis. No dic que Albiol anés tan lluny, però si se li encomana aquest tipus de llenguatge és per aquesta idea que només hi ha una cosa que sigui normal i la resta és una molèstia, una exageració, una colla de pesats, perillosos i quasi terroristes.

Quina autocrítica faries dels mitjans catalans?

Hem tingut un problema, relativament comprensible, que és informar d’una cosa en la qual estàvem personalment, familiarment, culturalment, socialment i lingüísticament concernits. Ens ha passat a tots. De la mateixa manera que a alguns mitjans espanyols s’ha imposat la lògica de tancar files en veure Espanya en conflicte, alguns periodistes a Catalunya hem tingut també la convicció de pensar que ens ho tornàvem a jugar tot. Ens hi tornem a jugar TV3, que van estar a punt de tancar, ens hi juguem la llengua, ens hi juguem l’escola en català... En aquest debat, ha pogut més el cor que la contenció professional. Ara, amb tot, m’atreviria a dir que fins i tot en els moments més durs de conflicte, els mitjans de comunicació catalans han mantingut un sentit angoixat de l’equilibri.