Carme Puche: "Cada any hi ha nova onada de cineastes menyspreades per la indústria audiovisual"

BarcelonaCarme Puche (Barcelona, 1977) és periodista, guionista, directora de cinema i vicepresidenta de l’associació Dones Visuals. Aquesta entitat va sorgir de la disconformitat de quatre dones del sector audiovisual cansades de veure els seus mèrits no reconeguts i patir falta d'oportunitats. Quatre anys més tard de fundar-se, ja hi ha 500 professionals que formen part de l'associació, des de directores a estilistes o docents. Dones Visuals vetlla per l’efectiva representació de les dones al sector, visibilitzar el seu talent i pressionar les empreses i les administracions perquè apliquin mesures correctores de la desigualtat.

Com s'acaba unint a Dones Visuals?

— Soc mare de dos fills i la maternitat es té molt poc en compte en la majoria d’entorns professionals. Amb el primer fill, ho vaig poder trampejar bé, però amb el segon era molt més difícil continuar estant en el mercat. Alhora, però, em va obrir una manera diferent de crear, de mirar el cinema, de veure les històries. A mi el segon fill m’obre a Dones Visuals i al món dels feminismes.

Quina és la missió de l'entitat?

— Treballem pel que ens agrada anomenar “transformació de l’audiovisual” cap a un sector més just, enriquit i equitatiu. Cap a aquesta transformació, no hi ha un sol camí, sinó que necessita diversos processos simultanis. Hem de disposar de mesures correctores, esclar, però abans necessitem saber què està passant i quines són les dades reals del sector, per poder decidir aleshores quines han de ser aquestes mesures. Paral·lelament, les cineastes necessiten ser acompanyades, poder accedir a formacions de qualitat i ser visibilitzades.

Quina és la situació de les dones a l’audiovisual?

— Quan parlem de la situació de les dones, m’agradaria que s’entengui que és molt diferent per a les dones blanques heteronormatives que per a la resta. És diferent si tens una interseccionalitat: si ets racialitzada o tens una diversitat intel·lectual… Les dades disponibles del sector són de dones i homes junts. Per tant, tota aquesta diversitat i aquesta diferència no la coneixem. Això reflecteix que no es reconeix la importància de la seva existència. I això és molt fort.

Teniu alguna dada?

— A hores d’ara, tot i que un 64% de l'educació superior en l’audiovisual el formen dones, només un 16% lideren projectes en la indústria. Els últims anys hem passat d’una mitjana de 16% de presència femenina a un 26%. Amb aquest ritme, haurem d’esperar al 2044 perquè el 26% es converteixi en un 50%, i una cineasta afrodescendent ho aconseguirà el 2094, per posar un exemple d’un col·lectiu minoritzat. A més, les dones treballem en pel·lícules amb pressupostos que són un 40% més baixos que els dels homes i això té implicacions negatives pel que fa a crear, produir i promocionar el projecte. A Catalunya no estem millor que altres llocs, tot i que, si comparem amb temes d’ajuts públics, sí que és veritat que a Catalunya s’ha fet un salt. I aquí Dones Visuals hi tenim molt a dir, perquè hi hem treballat des del primer dia.

La imatge que es té de les dones com a col·lectiu ve condicionada per les imatges que consumim. ¿A què us referiu?

— La manera com se’ns representa en pel·lícules i sèries condiciona el món que ens trobem quan anem a treballar. Cal que comencem a posar dones racialitzades que no siguin pobres o que no estiguin sent violades o exercint de prostitutes. El que ens passa a les creadores audiovisuals, al final del dia, no és idiosincràtic de l’audiovisual, sinó que ens està passant a totes les dones constantment.

Què es pot fer per millorar la situació?

— Hi ha una creença general segons la qual, com que les dones cada vegada tenim més presència en més àmbits, això canviarà d’una manera natural. Però nosaltres, igual que moltes altres associacions europees, creiem que no. Sí que hi ha hagut millores, però no hi ha res garantit, res guanyat.

Què demaneu a l'administració?

— D'una banda, quotes de paritat. I de l'altra, que hi hagi una persona, com a mínim, especialitzada en perspectiva de gènere i interseccionalitat a la Corporació. Això és una demanda que portem fent des de fa molt temps i que és el model posat en marxa pel British Film Institute.

Creieu que són mesures que s'aplicaran a curt termini?

— Nosaltres sempre ho diem: no volem treballar per al futur; nosaltres treballem per al present. Ens neguem rotundament a perdre aquest any les onades de cineastes que podrien estar explicant històries, formant equips i creant un imaginari totalment diferents. Hi ha una urgència. Estem organitzades i som imparables. A la compareixença davant el Parlament, la directora, Yolanda Olmos, va dir: “Bé, no ho dic com una amenaça”. Però potser sí que hem de començar a formular amenaces, en el sentit positiu i motivador de la paraula: nosaltres no pararem.

Una de les feines que feu, a banda de l’acompanyament a cineastes i la proposta de mesures, és el directori. En què consisteix exactament? 

— Quan va començar Dones Visuals una de les excuses que ens donaven era: “És que jo busco dones i no les trobo”. Doncs bé: en aquests moments el directori té més de 700 perfils. No és obligatori ser sòcia de Dones Visuals, sinó que totes les professionals poden formar-ne part. A més, és un estímul i un referent per a altres dones poder veure la trajectòria de companyes. Volem que provoqui la reacció de pensar: “Si ella pot, jo també”.