El (baix) nivell del president de RTVE

Dijous, el president de RTVE, José Pablo López, compareixia davant la comissió de control del Congrés i donava explicacions del fracàs estrepitós de La familia de la tele. La seva intervenció va ser deplorable. Va començar citant, com a referent, Ramón García, el presentador que es posa la capa per donar les campanades de Cap d’Any. Aquí ja s’intueix quins són els seus estàndards. Mencionava una frase seva on assegurava que el 87% de les estrenes televisives no funcionen. López, com a expert, preferia remetre’s a les revistes especialitzades que reduïen a un 60 o 70% els programes “que no terminan de cuajar en televisión”. Ho deia per normalitzar l’esperpent de fitxar Belén Esteban, María Patiño, Kiko Matamoros i companyia per a les tardes de la televisió pública. El directiu es justificava: “¿Qué puedo decirles de 'La familia de la tele'? Pues que lo hemos intentado y que no ha funcionado. Y yo asumo la responsabilidad profesional de las dos cosas. De haberlo intentado y de que no haya funcionado”. I aleshores, accentuava el dramatisme per continuar: “Pero, sobre todo, asumo la responsabilidad profesional de haberlo intentado, porque el problema es que hay mucha gente interesada en que no lo intentemos. Y yo no vine aquí para no intentarlo. Vine para intentarlo y tratar de acertar. Cuando no acierto –cuando no acertamos, porque eso también son decisiones que consulto con mi equipo– pues, obviamente, tomamos las medidas adecuadas y procuramos realizar los cambios de la manera más rápida que se puedan hacer”. López, o potser li hauríem de dir Superlópez, per les seves ínfules d’heroi de pega, es vantava de la proesa d’haver-ho intentat, com si això hagués sigut una batalla a vida o mort. El president de RTVE no ha intentat res. S’ha limitat a importar a la pública el que va copiar de la privada. Oblidava que el monstre que va crear per a les sobretaules ja feia temps que caminava a Telecinco. El format estava més que provat i el resultat feia anys que tothom el sabia. La família de la tele no és una proposta fracassada, era una fórmula esgotada i inapropiada per a La 1. López es va emparar en els resultats d’audiència de formats més reeixits, evidenciant uns fonaments televisius basats estrictament en les xifres i no en els continguts, ni en la responsabilitat social ni el deure de la funció pública. Va assumir algunes crítiques, però no totes: “Lo que no asumo es el supremacismo cultural que algunos han querido imponer para la televisión pública”. I aquí radica la filosofia d’aquest suposat expert. Entén que rebutjar la teleporqueria és supremacisme. El paternalisme il·lustrat d’aquests directius delata les seves limitacions i demostra la ignorància del que representen els mitjans públics. Perquè confonen el criteri, el rigor i, per descomptat, l’exigència cultural amb l’elitisme i la superioritat moral.