Bancs i diaris: com a mínim, explicar-ho

Des de la perspectiva catalana, l’opa del BBVA al Sabadell genera recels més que comprensibles. Però les relacions íntimes entre bancs i alguns diaris fan que els seus posicionaments editorials no acabis de saber fins a quin punt obeeixen a un posicionament genuí o bé s’expliquen per altres motius més espuris. Per exemple, El País dedicava un editorial a l’assumpte amb una duresa granítica. Renya Competència perquè considera que s’espolsa les puces i passa la patata calenta al govern i llança en la seva última frase un avís: “La baralla, en fi, no està ni de bon tros decidida”. Podria semblar curiós que un diari planti cara al segon banc d’Espanya en actius, però ho deixa de ser quan recordes que qui encapçala el rànquing –i a qui, per tant, li deu fer una gràcia regular la fusió– és el Santander, propietari del 4,1% d’accions de Prisa i amb ascendència també sobre el 7,1% de la família Polanco, a qui l’entitat de Botín va refinançar els deutes.

El mateix es pot pensar de La Vanguardia, que també tendeix a subratllar les oposicions a l’operació. “Creix la pressió sobre l’executiu perquè veti l’opa al Sabadell”, titulen en portada. I és veritat, esclar, però de nou es pot pensar que el fet que l’editor del diari sigui vicepresident de CriteriaCaixa i de la Fundació La Caixa pot tenir un pes en l’orientació del mitjà, tenint en compte que a l’entitat catalana tampoc li convé que els seus rivals es facin grans per absorció. Si fóssim al mercat anglès o americà, aquests aparents conflictes d’interessos es farien explícits en les respectives cobertures, però aquesta és una pràctica poc estesa i, de fet, la participació d’entitats financeres en mitjans de comunicació sol ser opaca. Sánchez s’ha conjurat per marcar-se un Carles Porta i posar llum a la foscor, a través d’un registre obligatori: ja veurem si se’n surt.