El Capità Amèrica a Ferraz

La nit d’aquest dilluns 6 de novembre, dues fotografies van ser les més comentades a les xarxes socials. Entre elles semblava que no hi havia cap relació, però les uneix un fil ocult que cus tota la nostra actualitat. La primera mostra dos adolescents colpejant La Venus del mirall, de Velázquez, la segona es pren durant les revoltes davant de la seu del PSOE, i entre els primers manifestants es pot observar un home amb un escut del Capità Amèrica al costat d’un altre amb un casc dels terços de Flandes.

Com ja he dit, aquestes dues imatges no tenen res a veure entre elles. Encara més, si els protagonistes d’aquestes imatges es creuessin pel carrer, probablement mai es reconeixerien com a part del mateix grup. Però ho són. Perquè tots dos han decidit utilitzar la mateixa estratègia: unir la violència al símbol.

En aquesta societat on un emoji val més que mil paraules, adherir-se a un símbol és com fer-se una selfie amb un famós: atrau l’atenció. I molt més si hi ha violència al seu voltant, potser un altre component tan eficaç com el símbol per captar l’atenció.

Ningú s’explica les raons per acudir a una manifestació abillat amb el vestit d’un superheroi o atacar una obra d’art per un problema que no té res a veure amb ella. Així i tot, tinc molt clar l’objectiu que busquen. I si el lector encara no el té clar, només fa falta tornar al començament d’aquesta columna: les dues fotografies van ser les més comentades a les xarxes socials.

Vivim temps estranys, on el mot viral ha substituït en moltes ocasions la paraula èxit. Recordo que fa uns anys, camí d’un concert, una amiga d’una amiga em va comentar que li havia escrit un tuit al músic per dir-li que anava a l’espectacle i l’artista, ho va dir amb falsa modèstia, li havia “clicat al like”, tot i que ella el que volia realment era un retuit perquè tothom ho veiés.

L’ànsia per ser vist ens fa prendre decisions desconcertants. ¿És un èxit aconseguir sortir a totes les televisions i xarxes socials per una acció reivindicativa? Sí. Però, ¿és un èxit per a la causa o un èxit personal? Tinc la impressió que, a la nostra època, tenim més ganes de figurar que de canviar el món.

Per això ens aferrem al símbol, és com si fos una cita amb una estrella de Hollywood, tothom ens mira. Tot i que em temo que, com qualsevol que hagi estat al costat d’un famós, sabem que per molt a prop que hi siguem, ningú s'hi fixa. De la mateixa manera que ningú recorda la cara del Capità Americà, només el seu escut.