Françoise Mouly: “Estar casada amb un geni és la recepta perfecta perquè t’ignorin”

BarcelonaEl New Yorker celebra un segle de vida i durant l’últim terç de la seva existència Françoise Mouly ha estat l’encarregada d’escollir –i orientar– les seves icòniques portades com a directora d’art. Són imatges dels millors il·lustradors del món que comenten l’actualitat de la setmana amb una brisa d’ironia, però també contemplen el curs de l’any o reflexionen sobre què significa ser un urbanita il·lustrat avui dia. Personatge fonamental del paisatge cultural americà de l’últim mig segle, Mouly ha visitat Barcelona per al Kosmopolis, acompanyada del seu marit, el cèlebre autor de còmics Art Spiegelman.

He llegit una biografia seva de fa dotze anys en què assegurava que tenia “la millor feina del món”. Encara ho pensa, el 2025?

— És que ho és! Em resulta tan excitant ara com fa trenta-tres anys, quan vaig començar. Vaig entrar a la revista sense saber com hauria de fer la meva feina, i encara no he trobat cap fórmula. Fem l’entrevista un dijous i encara desconec com serà la portada del número següent. I haver de reaccionar a un estímul diferent cada cop és meravellós, sobretot si no has de fer-ho cada setmana, perquè aleshores seria cansat. A més, tinc accés als millors artistes del món, que solen estar interessats en col·laborar perquè el The New Yorker és un bon aparador. I també gaudeixo de la feina perquè tenim uns lectors als quals no cal que ho expliquem tot i ho donem tot mastegat.

La sensació és que la revista marca el seu propi pas.

— En el sector dels mitjans, gairebé tothom està sempre preocupat pel mateix: a què reaccionen els lectors? Què els fa clicar? Per a nosaltres el procés és diferent. Partim d’una pregunta: quines idees tenen els artistes? No li diem a algú “dibuixa això”, sinó que treballem amb les idees que rebem. I això és excitant perquè és una font de creativitat que mai s’esgota.

Però aquesta llibertat dona resultats: al final, vostè treballa per Condé Nast, que és un gran grup editor que deu voler guanyar diners.

— Jo treballo per al New Yorker i tinc el privilegi excepcional de només necessitar una persona: David Remnick, el director. Si diu que sí, aquella imatge va a la portada. Si diu que no, no la veu clara o no l’entén, doncs no.

I rep gaires negatives?

— Unes quantes, unes quantes! [riu] Només publiquem una portada a la setmana, però jo li ensenyo els esbossos d’unes quantes més. I això em fa dependre totalment de la bona voluntat dels artistes i haver-hi de jugar: si sempre els dic que no, deixaran de proposar-ne, així que m’esforço molt perquè el procés sigui interessant per a l’artista.

Fer portades amb Trump 2.0 a la Casa Blanca és més fàcil o més difícil?

— El que és més difícil, amb Trump, és viure: despertar-se al matí i adonar-se que el malson és real. Però, de nou, penso que soc afortunada, perquè encara que tot plegat sigui terrible, estic involucrada en oposar-li una resposta, en plantar-li un mirall al davant.

En aquests temps de polarització, els fa por que posicionar-se els faci perdre públic a l’altra banda de l’espectre polític?

— És que temo que hi ha molta gent que no llegeix llibres ni revistes, o que no està oberta a una discussió intel·lectual. Viuen immersos en la doctrina de la por i en les polítiques viscerals. Jo he viscut molts anys a Nova York sent una immigrant il·legal i sé de primera mà com és que la por presideixi tota la teva vida: no pots fer servir el teu nom ni saps si pots tornar al teu país si li passa alguna cosa a la família. Per això, quan sento algú repetir l’argumentari de Fox News, segons el qual els immigrants venen a robar i a violar, m’indigno. Aquesta cadena no genera informació, només explota la por de sentir-se amenaçat.

Doncs és un model que han exportat a mig món amb èxit.

— Esclar, quan algú està espantat no pots enfrontar-t’hi amb arguments racionals o explicar-li, per exemple, que en realitat l’economia se sustenta en tenir quantitats ingents d’immigrants mal pagats. En tot cas, no som dogmàtics, ni els portaveus del Partit Demòcrata. De fet, el que també m’agrada de treballar amb imatges és que les reaccions poden ser molt diverses, depenent de cada lector.

Algun cas de portada incompresa?

— Recordo que vam publicar una portada en la qual dues dones estaven assegudes en un banc. Una era més grassoneta i tenia molts nens penjats al coll, l’altra era prima, anava amb americana i vestia de negre. I es miraven mútuament. Vam rebre un munt de cartes dient-nos: “Com us atreviu a dir que les dones haurien de tenir criatures i no treballar?” Però en vam rebre un munt també que deien: “Com us atreviu a dir que les dones haurien de treballar i no tenir criatures?” L’artista només presentava el dilema. Les imatges no són lineals, al contrari que els textos, que sí que segueixen el fil d’un pensament. Davant d’una imatge ets tu, qui pot tenir una contradicció, i ets tu qui ha de completar el trencaclosques. La nostra missió és presentar diferents punts de vista..

Són anys també de declivi del format imprès. S’imagina un New Yorker només digital?

— Al New Yorker som unes dues-centes persones, i tothom creu que el futur de la revista és digital menys jo. Jo crec en la premsa impresa. La gent cau en una fal·làcia mental: com que la proporció que mira coses a través del mòbil creix cada any, arriben a la conclusió que tothom la llegirà al mòbil, al final. Però la revista no ha tingut mai un model convencional. Altres revistes del grup estan pensades per connectar marques com Mercedes, Rolex o Chanel amb una bossa de lectors, però al New Yorker hem apostat per deixar de dependre dels anuncis i passar a dependre dels lectors.

Quin és el valor suprem del paper?

— Poder construir setmana a setmana una pila de revistes pendents de llegir als peus del llit. És el tòpic, que no tenim temps per llegir-les, oi? Però això no es un passiu de la revista, sinó el seu gran actiu: saber que pots pescar un exemplar de fa un any i mig amb la certesa que trobaràs algun article que encara interessa, ja que està editada perquè sigui exactament així. El mateix amb les portades: han de ser vàlides per a aquella setmana en concret, però vull que el lector les revisi en un any, en deu anys o en quinze i que encara funcionin i el diàleg continuï viu. A la web és diferent, publiquem tantes coses que és difícil saber a quan correspon cada article i com encaixen en el tot. L’adhesió emocional és diferent.

Després de 1.500 portades, n’hi ha alguna que mirant enrere es penedeixi d’haver aprovat?

— No moltes, però n’hi ha alguna, sí. Me la miro i penso: no recordo pas com vam arribar a això! I és com una bufetada perquè penso que si jo no me’n recordo, ja ningú sabrà per què vam optar per aquella imatge.

Va arribar a Nova York l’any 1974, amb 200 dòlars a la butxaca, fugint d’alguna manera del destí familiar: el seu pare, cirurgià plàstic eminent de París, volia reclutar-la. Va ser difícil obrir-se pas?

— De fet, vaig anar als Estats Units però no hi tenia cap fascinació. I certament la meva idea de Nova York estava distorsionada. Pels gratacels, jo me la imaginava com Frankfurt, on tot estava acabat de fer. I no, en aquella època Nova York queia a trossos i estava ple de delinqüència. No era la civilitzada París, sinó que era un campi qui pugui, el wild west. Ara bé, la gent era oberta i mai ningú em va rebutjar per ser una outsider. Vaig poder satisfer totes les meves inquietuds culturals i la meva creativitat.

La ciutat encara reté aquella vibració?

— No pas. Ara, a Nova York, com a Barcelona o com a París, el diner s’ho ha empassat tot. Llogar l’apartament més petit costa una fortuna i la gent paga milers de dòlars per una petita habitació a Queens, a tres quarts d’hora en metro. El sol fet de mantenir-se és difícil i molts acaben marxant, així que s’està perdent que a la ciutat hi hagi gent de totes les edats i condicions. Aquella Nova York d’abans estava destruïda, però no l’havien colonitzat els rics. I la gentrificació ha tingut uns efectes desoladors en la creativitat: si explotes la gent perquè sigui difícil la mera supervivència, els treus la llibertat de poder fer el salt a una feina creativa. En aquells primers anys meus vaig fer d’electricista, de lampista i vaig vendre cigarretes, però em quedava temps per provar coses. I pagava un lloguer car, però no se’m menjava la meitat dels ingressos. Ara el lloguer s’ho queda tot i, si vols prendre una cervesa, et claven quinze dòlars. Per una cervesa!

Es considera una artista?

— Sí i no. No ho soc en el sentit tradicional de la paraula. Però també ho penso com a algú que participa en la creació d’alguna cosa nova. Com a editora, no cal que sigui el meu art el que aparegui a la portada: puc ser-ne la facilitadora i treballar amb els artistes. Vist així, és molt còmode per a mi que no se m’apreciï perquè no entro en competició amb els artistes. Mai he buscat el reconeixement. És més important mostrar la feina al món que no el reconeixement públic.

Sempre ha estat tan modesta?

— A l’escola d’arquitectura on vaig estudiar ja recordo tenir discussions sobre això. Els encàrrecs em semblaven sempre un dilema. Com a arquitecte, pots tenir una idea, però després el mercat i la gent et diu que has de fer les coses així o aixà. Ahir mateix estava visitant un dels edificis de Gaudí, amb les parets corbades. Si ho projectés algun arquitecte d’avui, li dirien que com coi volen que encaixi el sofà amb una paret rodona!

Però els motius pels quals no l’han reconeguda –no només com a directora d’art del The New Yorker sinó com a editora– importen: per dona, per no ser il·lustradora, per ser l’esposa d’Art Spiegelman.

— Estar casada amb un geni és la recepta perfecta perquè t’ignorin; és el que té. Tot el que diu vostè és cert. Això sí, la consideració de les dones ha canviat. Ara som molt presents en el món dels còmics i és meravellós. No estar sota el radar, d’altra banda, em va permetre el privilegi d’editar i publicar la revista Raw fent les coses a la meva manera, sense necessitat d’aprovació de ningú, sense demanar que ningú em pagués res. Això supera a bastament la frustració de no rebre el reconeixement.

Li deuen demanar sempre, però si hagués de triar una sola portada perquè fos la imatge del seu llibre recopilatori de primeres pàgines...

— Estic fent aquest llibre, de fet! I suposo que la que té més significat, per a mi, és la portada de quan vaig perdre la fe en el dibuix l’11-S. Jo era addicta a la idea de creure que els dibuixos podien salvar el món. Però, després dels atemptats, vaig tocar fons. No volia saber-ne res, d’il·lustracions. Charles Burns i altres autors m’enviaven esbossos amb propostes i jo estava convençuda que cap imatge podia recollir l’horror. Pensava: "Com podríem fer un número sense portada?" Fins que al final vam trobar aquella imatge de negre sobre negre, de les dues siluetes de les torres caigudes.

La va signar el seu marit, però la va dibuixar vostè.

— És que jo no tenia credibilitat i ell sí. I jo volia amb totes les forces que fos aquella portada. Així que quan David Remnick em va preguntar que qui ho havia fet, jo vaig mentir: “Ha sigut l’Art”. Em feia por que si deia que l’havia fet jo, em digués: "D’acord, què més tens?"

Fem aquesta entrevista el dia abans que compleixi 70 anys. Quins plans de futur té?

— M’encantaria treure el llibre: fa anys que el treballo i li dono voltes. Fer un llibre és la manera d’organitzar els meus pensaments. De posar-los tots en un lloc concret.

El llibre no un adeu, espero.

— No, esclar que no! [Somriu] Però sí que és una manera de trobar la resposta a la pregunta que em feia al principi, sobre el valor d’allò imprès. Vull celebrar la impressió. La conclusió de tothom és que marxem inexorablement cap al digital. Però no, ho sento. Som a Barcelona, he anat a la llibreria Finestres, he vist l’exposició preciosa que li han fet a Chris Ware al CCCB... No vivim a les pantalles. Hi ha una adhesió als objectes. L’exposició s’acabarà però el llibre queda. El digital és un riu. I tu ets en un pont, mirant una aigua que no és mai la mateixa. I no pots recordar-la amb precisió, i no pots comprendre-la. Però l’objecte imprès està fixat per sempre i pot sostenir un diàleg amb tu, pots aprendre d’ell, pots obtenir-ne plaer. Deixa el telèfon, deixa l’iPad i passa més temps amb els objectes impresos.