Fer del català una llengua de segona
La 2 Cat ha nascut amb la voluntat de reforçar l’oferta en català en el panorama audiovisual. En massa ocasions, la precarietat esdevé un llast per a la qualitat dels programes, però s’accepta per una raó superior: la salut i el futur de la llengua catalana, la transmissió natural de l’idioma, la garantia d’una esfera pública compartida dels seus parlants.
Per això, resulten difícils d’entendre programes com Una tarda amb..., on la presentadora, Candela Peña, té greus dificultats per parlar català. L’actriu fa entrevistes informals a amics i coneguts passejant per Barcelona. És un programa fet amb molta pressa i amb una sabata i una espardenya. En les gravacions erràtiques de carrer s’ensenya constantment l’engranatge tècnic. L’equip de càmeres i producció s’integra en el pla i es mostra part dels incidents del rodatge: els nervis de l’actriu, l’aparatositat a l’hora de desplaçar l’equip, el caos de treballar en espais públics. El codirector del programa, Bob Pop, apareix i desapareix de les converses sense cap lògica narrativa. El tarannà simpàtic i espontani de Candela Peña ho fa tot plegat una mica còmic i dona personalitat al desordre.
Ara bé, el que resulta desconcertant és el seu patiment a l'hora de parlar català. En la darrera emissió, l’actriu, nascuda a Gavà, li confessava al xef Raül Balam que fent el programa s'havia adonat que li costava moltíssim parlar català i que, més endavant, en faria classes. Està molt bé que la gent l’aprengui i el parli com pugui en un context social. En un mitjà de comunicació, depenent del nivell, la cadena s’ha de plantejar què transmet aquesta evident limitació lingüística. Candela Peña no només demostra manca de fluïdesa. Necessita recórrer constantment al castellà per tenir precisió discursiva i expressar-se amb espontaneïtat i simpatia. Fa evident la seva incomoditat per dir el que vol dir, com si li fes nosa. El català acaba semblant un obstacle per a la comunicació, una llengua difícil, que és un maldecap per a les persones que el volen parlar. S’esforça per parlar en català amb el seu convidat, però quan ha de dirigir-se a l’equip ho fa en castellà. El català, per tant, esdevé un tràmit formal, una convenció obligada o un peatge laboral, mentre que la llengua útil per resoldre problemes, la més pràctica per treballar, ser més autèntic i fer bromes és el castellà. El català esdevé una llengua de segona i, a sobre, imposada institucionalment. Es pot parlar amb molta precarietat en un mitjà de comunicació, com si fos un tràngol, i després evidenciar que disposes d’una altra llengua, el castellà, ben parlat i fluid, de gran eficàcia comunicativa i realment útil.
En cap cadena espanyola (pública o privada) no s’acceptaria mai un presentador amb un castellà tan precari. És més: a Espanya, molts professionals catalanoparlants recorren a tutors de fonètica per fer desaparèixer l’accent que delata el seu origen. El castellà ha de ser perfecte i semblar genuí. Els canals de televisió en català no són acadèmies de llengua ni han de ser contemplats com plataformes de segona categoria amb baix nivell d’exigència.
