Campions del món de la solidaritat
La Marató de TV3 és el programa que combina a la perfecció el folklore, la ciència i la desgràcia. Enguany la festa televisiva s’enfrontava a un repte sense precedents en els seus trenta-un anys d’història: la final del Mundial va contraprogramar l’emissió. Un Argentina-França d’infart mentre a TV3 ens parlaven de les malalties cardiovasculars.
La primera part del dia La Marató va dispersar-se per Catalunya. Helena Garcia Melero a Barcelona, Ariadna Oltra al Bages i Agnès Marquès a la Cerdanya, potenciant aquest vessant popular i d’implicació social. La segona part va recuperar el format més tradicional al plató, amb una estructura més homogènia i més coral en el paper dels presentadors. La Marató d’enguany va anar per feina. Les actuacions musicals s’alternaven amb les entrevistes a testimonis i experts, sense gaires sorpreses ni plats forts. Un patró repetitiu en la dinàmica de presentació dels protagonistes a través dels vídeos i de les entrevistes posteriors en directe. Enguany es va pecar d’un excés d’inèrcia. Tenint en compte que les malalties cardiovasculars són la primera causa de mort entre les dones a Catalunya, però que encara no s’investiguen ni es tracten amb prou perspectiva de gènere, La Marató hauria pogut posar més èmfasi en aquest sentit. Hauria estat bé que, de tant en tant, el programa hagués insistit en aquesta mirada, per compensar el biaix històric d’aquest àmbit de la medicina.
Seguint la tradició, la franja del prime time va ser la més dura. És l’estratègia d’última hora per tocar la fibra i el compte corrent de l’espectador abans d’apagar el marcador. Al vespre es concentren les històries protagonitzades per famílies amb nens petits, amb casos devastadors. L’heroïcitat de les criatures, l’esperit de superació de les famílies i algunes tragèdies serveixen per greixar el tram final d’una maquinària que fa hores i hores que rutlla.
I qui no ho aprofita és perquè no vol: enguany, els de Danacol, el làctic que es ven com a suposat remei per combatre el colesterol i prevenir les malalties coronàries, es van anunciar a cada pausa publicitària. A cada aturada, un anunci que es convertia en una mena de solució subliminar al drama mèdic que s’explicava durant el programa.
La Marató forma part dels rituals televisius imprescindibles. L’únic espai de televisió que el 2022 encara incentiva la trucada telefònica. És per una qüestió simbòlica vinculada a la memòria visual col·lectiva. A l’era del Bizum i les aplicacions bancàries al mòbil, no es tracta només de recaptar a través del telèfon. Es tracta de mantenir la imatge històrica dels centenars de taules i els famosos a primera fila prenent nota de les donacions. És la postal de Nadal que ens retrata com a país i de la qual la ciutadania està orgullosa. L’escena que ensenya un país reaccionant per una bona causa. La Marató és el mirall on ens volem veure reflectits. Contribueix a l’autoestima. No alçarem la Copa del Món, però, per un dia, ens sentim campions mundials de la solidaritat.
