El 30 minuts d’aquest diumenge s’endinsava en la realitat dels expats, aquest fenomen de la migració internacional qualificada que s’instal·la en ciutats com Barcelona o Girona sense integrar-se en el teixit social ni cultural del país. El reportatge era interessant i atrapava l’espectador per la intriga que desperta aquesta gent, amb qui sovint ens creuem o de qui sovint percebem la presència als nostres barris. Era com accedir a una certa continuïtat d’aquestes vides estranyes: què fan més enllà d’ocupar cafeteries de disseny amb els ordinadors i fer un brunch. Són existències un pèl hermètiques i, en certa manera, el reportatge també se’n ressentia. Els testimonis dels expats resultaven superficials, tant en el seu discurs tòpic com a l’hora de mostrar-se davant de les càmeres. El reportatge també tenia petits detalls. La salutació d'“¡Hola, vecino!” que llençava un expat holandès al pescador que teixia una xarxa a la Barceloneta delatava aquesta mena de condescendència amb l’entorn, una exhibició d’una convivència impostada amb un món que els sembla pintoresc i bohemi. Malgrat tot, quan el mateix protagonista visitava un pis del Poble-sec per comprar-lo, valorava que el barri fos “internacional”. Els secundaris també eren molt reveladors. Ciutadans autòctons que no dubtaven en vendre’ls la realitat ajustant-se al que volen sentir els adinerats estrangers. Expats retratava la Girona dels ciclistes i dels cafès amb llet de civada, i els mostrava com els promotors d’una renovació i conservació del patrimoni urbà. També es delatava el desinterès per la qüestió lingüística reduint l’idioma a un detall folklòric. El bon dia i el que vagi bé com una concessió dels colonitzadors a la tribu per no fer-se del tot antipàtics.
Però Expats va ser també un esplèndid anunci de Barcelona com a reclam per a aquests nòmades opulents. L’entrevista a la platja per practicar pàdel surf durant la sortida del sol era una postal promocional increïble de la felicitat que és capaç d’oferir la ciutat. Es dona una imatge espectacular, acollidora i plena de recursos de Barcelona i de Girona, com un tresor únic al món. Els mateixos testimonis expats així ho senten, i demanen mantenir el secret perquè els llocs no es massifiquin de gent com ells. Fins i tot el restaurant de Poblenou que esdevé un espai de resistència al fenomen expat, als ulls dels estrangers del barri podria acabar resultant molt llaminer com a nou objectiu de conquesta. O l’esmorzar del bar del Centre Moral, que té totes les característiques arquetípiques i castisses que els expats vendrien a Instagram sobre la suposada autèntica Spain. El súmmum del ventall de facilitats per als rics nouvinguts el trobàvem amb la llar d’infants, una escoleta amb hort i jardí on parlen a les criatures en anglès perquè no notin el canvi geogràfic. L’expat és nòmada, però necessita sentir que en qualsevol lloc del món té sempre exactament el mateix. Si el 30 minuts aconsegueix vendre aquest reportatge a l’estranger, ben segur que pot provocar un efecte crida d’expats cap a Catalunya.
