El succedani de Merlí
TV3 ja ha estrenat Bojos per Molière, la nova sèrie de ficció dels dilluns i que proposa un joc singular entre el teatre i la televisió. L’acció transcorre a l’Institut del Teatre a finals dels noranta, quan s’uneixen les vides de sis estudiants que aconsegueixen superar les proves d’accés. Però el guió televisiu no està exempt d’un plantejament teatral, proposant-nos diferents nivells narratius i de creació. Ens transporta a un temps intersticial, un solapament de realitats o metarealitats. La sèrie arrenca amb un pla que s’aproxima lentament al teló de vellut vermell i penetra dins l’escenari. I allà un director i dramaturg dona instruccions al seu elenc. Hi ha papers breus, on recorda que cada actor interpretarà més d’un rol. Hi ha els secundaris, a qui demana moderació. I hi ha els protagonistes, els més joves, a qui recorda l’argument de la història: “Doneu veritat a les paraules. Estem explicant un camí de formació acadèmica i vital d’uns personatges. És una història senzilla i propera. Res d’inventar text, que m’ha costat molt escriure això!” Simbolitza una mena d’alter ego d’Héctor Lozano que executa aquesta funció a la ficció televisiva. Aquest director, només començar, fa referència a l’obra, Bojos per Molière, i es pregunta: “Comèdia dramàtica? Drama còmic?” i apunta a l’essència del joc de la recreació i la interpretació que veurem: “S’acosta el moment de la veritat... i de les mentides!” I a continuació es produeix la transició a una altra realitat, on aquest director-escriptor encarna el personatge d’un invident, que té una potent càrrega simbòlica. Esdevé una mena de Tirèsies, el cec, que a la tragèdia grega representa la clarividència. És el gran endeví, qui té el poder de predir el futur. I, per tant, coneix el destí de tots els personatges que coincideixen a l’Institut del Teatre. Els actors i actrius que eren en aquest pla teatral inicial passen a integrar la ficció televisiva. Com a transició poètica, a més, la sèrie utilitza uns entreactes propis de la tragèdia grega per intensificar el valor simbòlic de la trama.
La idea és audaç com a plantejament narratiu, però portat a la pràctica acaba fent una mica de nosa o, fins i tot en algun moment, resulta entre confusa i pretensiósa.
Hi ha cura pel tractament visual. Si en el pla teatral hi ha algú que escampa fum a l’escenari amb una màquina per crear l’efecte boirós per potenciar la màgia, en el pla televisiu veurem com alguns ambients mantenen aquesta atmosfera calitjosa. És com si tot plegat connectés amb un pla oníric o un viatge idealitzat al record.
Però hi ha una cosa que és inevitable a nivell televisiu. Constantment tens la sensació d’estar veient un succedani de Merlí i de Merlí: Sapere aude, un intent de reproduir la fórmula màgica. Tornem a la vida postadolescent, amb la sexualitat a flor de pell i nois sense samarreta, de tensions i conflictes que ara encara són més previsibles. Veurem si Bojos per Molière és capaç de tornar a fer embogir l’audiència o tanta afectació teatral l’haurem d’intentar pair amb molta filosofia.
