Cebrián passa comptes amb tothom (menys amb ell)
Extensa i excelsa entrevista a Juan Luis Cebrián la que publica El Mundo. És una conversa molt amena, farcida de paraulotes, en la qual aconsegueixen afluixar el nus de la corbata al fundador d’El País perquè parli amb desimboltura. Tanta, que no se n’adona que mentre dispara a tort i a dret (contra Sánchez, contra els qui el van fer fora del diari que va parir, contra Zapatero…) ell mateix acaba posant-se la soga al coll: cap autocrítica, cap admissió d’haver estat el braç armat mediàtic del felipisme… És ben bé una entrevista Colombo, en homenatge al genial personatge interpretat per Peter Falk que deixava que fossin els criminals els que es posessin sols a la garjola deixant-los parlar. Ai, les servituds de l’ego. Com quan diu que, bé, en realitat no el van fer fora sinó que ell volia marxar. “Tinc una dona 34 anys més jove que jo i que estava fins als ous que estigués treballant tot el dia”, deixa anar el mascle alfa Cebrián. Ànims, tu pots.
Un altre moment en què m’han quedat les celles encastades al sostre del salt d’incredulitat que han fet és quan assegura que amb Felipe ell marcava les distàncies però que després Zapatero i Sánchez han anat contra ell. La pregunta és òbvia: amb quina palanca de pressió, si el diari que va construir estava tan ben blindat contra la ingerència política? Cebrián dedica també una estona a compadir-se del rei —el tercer vèrtex del triangle de la Transició, després d’ell i Felipe— per intentar generar pena. Un no espera que, als 81 anys, l’home més poderós dels mèdia espanyols durant tres dècades llargues es faci un harakiri públic, però el nivell de desacomplexament de l’entrevista quedarà com a testimoni gloriós de la capacitat autocongratulatòria d’una generació que, sense explicitar-ho així, exigeix que la resta encara els donin les gràcies.
