Cerdán i Sánchez: entre la infecció i el tallafocs
La divisió a cop de destral entre diaris d’una trinxera i l'altra es deixa notar cada cop més. Els diaris de la dreta parlaven dimarts de l’ingrés de Santos a la presó en titulars que el qualifiquen de “número tres de Sánchez” (La Razón), “arquitecte del govern de Sánchez” (El Mundo) i “mà dreta de Sánchez” (Abc). És a dir, tots tres el posen en relació explícita amb el president espanyol, per intentar empestar-lo per contacte. El diari de Planeta és qui va més enllà, amb un editorial que titula “El sanchisme entra a la presó; eleccions ja”. A l’altra banda, els diaris més amables amb el líder socialista miren de tallar la connexió entre el presumpte corrupte i Sánchez ometent el nom d’aquest últim en els seus titulars. I, així, no és pas cap casualitat que en aquests rotatius s’identifiqui Cerdán a El País com a “exsecretari d’organització del PSOE” (és a dir, ja periclitat, i el càrrec es posa en relació no amb la persona sinó amb el partit) o a La Vanguardia com a “ex número tres del PSOE” (amb la mateixa tècnica de posar-hi la partícula ex i dissoldre el seu pecat en el conjunt del partit).
Els casos de corrupció de les últimes dècades, del color polític que siguin, estan agermanats per un esquema conegut: els lampistes de partit cometen les seves fangoses operacions de manera que, si els enxampen, els líders posen cara de sorpresa i, en el millor dels casos, queden com uns ingenus incapaços de controlar el corral, però lliures de culpa penal. A partir d’aquí, els mitjans hostils busquen provocar el contagi mentre que els afins busquen tallar la sagnia amb trucs semiòtics. Al mig, el lector acaba tenint la sensació que es troba entre dos biaixos que impedeixen treure una conclusió raonada sobre el grau d’implicació de tothom en la trama. I els corruptes contents, esclar.
