El classisme de 'Grand Prix'
Grand Prix ha tornat a TVE divuit anys després de la seva estrena. El concurs forma part dels grans clàssics televisius que van marcar una generació d’espectadors i que ara es recuperen amb la voluntat de captar audiència a través d’estimular la nostàlgia. L’emissió de dilluns a la nit era un viatge al passat. Cap indici d’evolució, ni cronològica ni tecnològica. Vam presenciar tele analògica: decorats de plàstic, disfresses de goma-escuma, mecanismes rudimentaris i un caduc Ramon García. El presentador, que va ser defenestrat de la televisió fins i tot de les nits de Cap d'Any, ara ha renascut de les cendres amb el format que el va catapultar.
La dinàmica és exactament la mateixa de sempre: dos pobles d’Espanya s’enfronten entre ells superant diverses proves que exigeixen certa condició física, bona voluntat i sentit de l’humor. Els alcaldes de la localitat supervisen la competició dels seus ciutadans des d’un balcó acompanyats d’un famós. I part del poble anima des de la grada. L’esperit de Fuenteovejuna, todos a una, per animar els valents que s’exposen a superar els obstacles. “Ramón, al turrón!” exclama una de les copresentadores perquè García engegui cada prova. El vedell que envestia els concursants ha desaparegut del joc per raons òbvies: en divuit anys, els drets dels animals s’han de respectar també a la televisió. La vaqueta s’ha convertit, això sí, en la mascota del programa.
Les proves de Grand Prix, inspirades en les del cèlebre Humor amarillo, impliquen patacades ridícules. Una de les més famoses és la dels Troncos locos. Uns corrons gegants que giren sobre una piscina. Els concursants han de córrer per damunt dels troncs amb el risc de trompades que els fan escolar-se entre els corrons fins a caure a l’aigua. Per potenciar el ridícul de la caiguda, els participants van disfressats o equipats amb cascos absurds. S’han de vestir de marietes per intentar escalar una paret, ficar-se dins d’uns bolquers gegants de làtex que els impedeixen la mobilitat o intentar esquivar una pilota gegant comprimits dins una bitlla enorme, d’on amb prou feines poden treure el nas. Les disfresses es converteixen en camises de força que els tornen uns participants maldestres. Cauen a pes i no es poden aixecar. Queden indefensos, com escarabats panxa enlaire, i són rescatats per uns assistents que els agafen com si fossin sacs de patates. La ineptitud dels concursants és el més hilarant. Ens repeteixen les garrotades i els moments més lamentables a càmera lenta. L’èxit i la fama del programa radiquen en la humiliació de la patacada combinada amb la disfressa, que fan dels concursants titelles al servei de l’espectacle. Ara bé, a la prova final, el clímax es perd. Els alcaldes entren en joc i el concurs de trompades culmina amb una prova lingüística. Mentre el poble ras es trenca la carcanada, l’alcalde fa servir l’intel·lecte. Un clímax avorrit que fuig de la dinàmica i que evidencia un classisme que, el 2023, hauria de desaparèixer.
