Dimarts, a La 1, La revuelta començava com és habitual. David Broncano apareixia a l’escenari i el públic l’esperonava amb crits i comentaris. El presentador, després de tocar el timbal, va riure per les aportacions dels més abrandats: “¡Alcohólico, me dice uno! Es que ya... el tipo de insulto...” El programa, com sempre, sensible a les problemàtiques socials. L’equip feia broma sobre l’hora de la gravació. Van revelar que era un matí de dissabte, perquè era quan podia el seu convidat, el cantant Ed Sheeran. “¡Yo hace cinco horas estaba en mi casa haciéndome una paja!”, va apuntar Broncano. En la postproducció, però, van posar un xiulet a sobre per dissimular la grolleria. Amb el mateix mètode van tapar uns quants “puta” dels seus companys.
És ridícul que la televisió pública accepti la narrativa però la censuri amb aquest pedaç. És hipòcrita i incoherent ocultar fonèticament la paraulota i mantenir el context comunicatiu intacte. L’efecte és totalment oposat: el “biiiip” actua com un amplificador de la intensitat de la paraula i manté l’agressivitat del to i del context.
L’entrevista a Ed Sheeran es va desenvolupar amb camaraderia i naturalitat. Van trencar el gel amb el regal habitual del convidat, una rutina que obliga els entrevistats a un servilisme passat de moda. El cantant va obsequiar el presentador amb un pot de salsa picant que porta el seu nom. “¿Por qué piensas que al tomar algo picante nos suda el culo?”, li va consultar Broncano. Sheeran va semblar passar-s’ho bé tot i l’estranyesa que li provocava aquell escenari ple d’andròmines i la informalitat caòtica. Un dels jocs que li va proposar el presentador va consistir a fer-lo triar entre dues opcions dolentes molt contrastades: “¿Prefieres estar comiendo macarrones y encontrarte un pelo de coño o estar comiendo un coño y que haya un macarrón?” Sheeran, després de tapar-se els ulls per la pregunta, va fer un raonament sobre la seva preferència i va provocar els aplaudiments de l’audiència. A l’acabar el programa, després d’una actuació musical, el cantant va felicitar Broncano perquè al Regne Unit eren impensables aquest tipus de comentaris a la televisió i li semblava molt bé que hi hagués programes que empenyessin per progressar.
En la seva desesperació per competir, les cadenes han utilitzat aquest recurs per captar les franges de públic més jove. Això sí, liderats per individus de més de quaranta. Cadenes que no acceptarien les paraulotes dites per nens, adolescents, noiets de dinou o vint anys o dones adultes, perquè transmetria una imatge d’obscenitat i grolleria, sí que toleren, en canvi, que ho faci el sector veterà dels bro que lluiten per semblar eterns púbers. Perquè al voltant de la immaduresa masculina s’hi ha construït una aura d’irreverència. Confondre la vulgaritat amb l’enginy i la modernitat desemboca en espectacles primitius molt caducats.
