El Sense ficció de dimarts era un preliminar per a La Marató d’aquest cap de setmana. El documental, Mama, té com a protagonista la Gemma Guzmán, una dona a qui fa tres anys van diagnosticar un càncer de mama i que posteriorment ha desenvolupat metàstasi al cervell. La veiem fent les sessions de quimioteràpia per cronificar la malaltia. És un documental on la generositat de la protagonista i la seva família és essencial, però el fet de col·locar-se davant de la càmera i parlar de la seva situació sembla tenir un efecte positiu en el seu benestar emocional. La producció és molt modesta i el guió aposta per una aproximació molt directa i intuïtiva, amb un desenvolupament narratiu massa estàtic. Malgrat les limitacions formals, però, hi ha una seqüència molt commovedora i d’un valor excepcional.
A l’hora d’anar a dormir, la Gemma acompanya la seva filla adolescent al llit i tenen una conversa tranquil·la a la seva habitació. Recorden, amb sentit de l’humor, que fa uns anys la Gemma va dir que viuria fins als 102 anys. “No em facis viure fins als 102 anys amb la químio, eh...”, li respon la seva mare. Però valora que bé que se n’estan sortint, totes dues, d’aquest tràngol i que valentes que han sigut. “Tu sí, jo no...”, li respon la noia. I la Gemma li fa veure que ella també ho ha sigut molt: “A veure, t’han dit dues vegades que la teva mare es podia morir”. I li recorda que, enmig de tot aquest procés, també va morir l’avi, les dues àvies també han estat diagnosticades de càncer i una també va morir. “Crec que hem sabut afrontar molt bé la mort, tu i jo; n’hem parlat molt”, li insisteix la Gemma. La seva filla se l’escolta amb serenitat, li dona la raó i es mostra pensativa.
És una seqüència emocionalment molt potent. I òbviament és el resultat del que diu la protagonista: haver-ne parlat molt abans i aprendre a conviure amb naturalitat amb una realitat que no és gens fàcil, i menys per a una noia de quinze anys. A més, la conversa incorpora una negociació molt quotidiana i divertida entre totes dues, perquè la filla vol sortir algunes nits a les festes majors dels pobles del voltant i la Gemma no té gens clar que hi hagi d’anar.
L’escena desfà el tabú de la mort. Mare i filla en parlen sense eufemismes i en un context domèstic. No hi ha dramatisme impostat ni cap artifici afegit. No fan cap falta. Per si sol, és un moment potentíssim. Hi veiem com la Gemma intenta alleujar la càrrega emocional silenciosa que els adolescents sovint assumeixen en situacions familiars complexes. Som testimonis de com la mare posa en pràctica una certa pedagogia de la finitud, però ho fa des del nosaltres i amb espontaneïtat. Es reconeixen mútuament les virtuts i els límits i assumeixen les incerteses. La Gemma activa els mecanismes d’adaptació a una realitat que, de vegades, no pots triar. Els espectadors vam presenciar la construcció d’un llegat emocional: el traspàs d’eines perquè la filla pugui afrontar millor el futur. Va ser excepcional.
