Rosalía ha parlat finalment sobre Palestina, però el seu missatge ha rebut crítiques per l’eslàlom verbal amb el qual aconsegueix evitar esmentar de forma explícita paraules clau com genocidi, Israel o ocupació. Ara bé, per moltes giragonses que faci, el comunicat segueix explicant moltes coses, moltes més de les que probablement pretenia.
Perquè el comunicat, amb la seva redacció quirúrgica i pretesament asèptica, parla també –i de quina manera– de la por. I, per tant, del domini del relat que exerceix Israel amb la seva xarxa d’influència i propaganda, treballada amb gran intel·ligència. Els líders del Procés que sovint s’emmirallaven en el país es van oblidar d’aquesta pota fonamental. El comunicat expressa també la dolorosa disjuntiva entre el sentiment –és evident que Rosalía rebutja el genocidi– i la lògica econòmica del business. Hi ha bandes que, pel seu posicionament, tindran difícil tornar a tocar a depèn quines places. Penso que és absurd exigir als músics que salvin el món amb grans pronunciaments de temes que els superen, però Rosalía sí que hauria pogut, per gremialisme o solidaritat, alçar més la seva poderosa veu per defensar el dret a expressar-se sense represàlies. Finalment, el comunicat també il·lumina el caràcter il·lusori de la connexió d’una estrella amb els seus fans. Rosalía s’hi adreça posant-se al mateix nivell que ells i els encoratja a disparar les crítiques cap amunt i no en horitzontal. Però poques persones al planeta tenen la seva capacitat de disseminar un missatge. Jo no li exigeixo a ningú que es pronunciï més enllà del que li dicti la seva estricta consciència. Ara bé, sí que li demano que no negui l’existència del pedestal on gustosament l’hem col·locat i que a voltes no ha dubtat a utilitzar, com quan en va tenir prou aleshores amb dues paraules –eloqüent contrast– per deixar escrit a xarxes “Fuck Vox”.
