Després de la cautela dels dies immediatament posteriors a l’accident de Còrdova, els diaris de la dreta comencen a sobrevolar fent cercle i desplegant les seves majestuoses ales, amb el bec esmolat. “Puente escurre el bulto i apunta a un problema en la via casi indetectable”, titula La Razón, i ho deixo en versió original per conservar aquesta prosa mortadèl·lica i filemònica. Un dia abans, a l’Abc, la primera pàgina s’obria amb “Puente és incapaç d’aclarir dades claus del descarrilament en més de dues hores de compareixença”. I El Mundo no es quedava enrere, amb l’avanttítol “El cúmul d’evidències desmunta els arguments d’Óscar Puente”. Quin contrast amb El País, que no el pintava com a fugisser, incapaç o desmuntat, sinó com algú que estava a sobre de l’assumpte: “Puente admet la possibilitat que les vies danyessin els trens”. Aquest tipus de desgràcies són, lamentablement, com el joc de la patata calenta: les deficiències de manteniment que les expliquen s’arrossegaven des de fa anys, però qui es crema les mans és qui ostenta el poder en aquell precís moment. El debat se centra en posar-li la soga al coll al rival, en comptes de revisar on la desídia i l’abandonament de l’exigència converteixen en vulnerable i potencialment mortífera la xarxa de transport. S’han de saldar les responsabilitats, però seria naïf creure que l’endemà de la dimissió d'algú tindrem una xarxa ferroviària més segura.
En tot cas, queda clar que la premsa de la dreta té clar qui ha de pagar per la tragèdia. És el ministre del ram, esclar, però també el ministre tuitaire, el més desimbolt i el que ha intentat contrarestar el haterisme d'internet amb les mateixes armes. Que li tenen ganes, vaja. Els pròxims dies veurem com el joc dels assenyalaments (i defenses) puja d’intensitat, que és l’excusa perfecta per no agafar el bou de l’obsolescència de les infraestructures per les banyes.
