Dimarts a la nit vam anar a dormir devastats després de veure A dins de Gaza, el documental que recull el testimoni dels periodistes palestins de l’Agència France Presse que van estar treballant dins la de la zona de conflicte fins que van ser evacuats. També recopila tot el seu material audiovisual, bona part del qual és inèdit. Per fi un Sense ficció potent i oportú, amb taula d’anàlisi posterior.
És de les comptades ocasions en què està plenament justificat que els professionals de la informació es converteixin en els protagonistes de la història. Primer, perquè han estat testimonis excepcionals en una zona on Israel va fer tot el possible per prohibir-hi l’accés als periodistes i va assassinar els que ja hi eren dins. Els protagonistes han estat els ulls d’excepció que han fet de notaris de la degradació i l’horror. Tot el material fílmic i fotogràfic, ben seleccionat, ordenat i contextualitzat, fa esgarrifar. Hi ha una seqüència, cap al final, que cohesiona el munt d’imatges de cadàvers embolicats amb llençols blancs. És una aproximació ínfima en comparació amb la realitat, però tot i això produeix en l’espectador un efecte de saturació que permet acostar-nos a l’omnipresència quotidiana de la mort.
A dins de Gaza aprofundeix en múltiples direccions, tant en l’àmbit del conflicte bèl·lic com del periodisme. D'una banda, és impactant com la sensació de por traspassa la pantalla. Els edificis enfonsant-se, la degradació progressiva de les ciutats i la proliferació del terror i la misèria. A mesura que avança la història anem sent testimonis del deteriorament de les vides dels protagonistes i dels palestins. De l’altra, aspectes com el dret a la informació, els atacs per silenciar periodistes i matar les seves famílies i la desautorització de la seva feina ens expliquen noves maneres de combatre. El documental utilitza l’exemple d’algunes fotografies per explicar amb detall com es desacreditava el seu material. Sobre la imatge d’un nen mort, un dels periodistes recorda com li van demanar que demostrés que la criatura no era un ninot.
Aquests dos fils narratius principals, el de la guerra i el de la informació, és inevitable que conflueixin. Davant de l’atrocitat màxima, la línia que separa la vida professional de la personal s’esborra. Veiem els periodistes plorant, corrent per salvar-se, patint pels seus fills, enterrant els seus companys i familiars i sobrevivint en condicions insalubres i precàries per continuar explicant què està passant al seu voltant.
A dins de Gaza és un document únic, per tot el que ens revela sobre aquest conflicte descarnat, pel seu valor històric, però també per tot allò de què ens alerta de cara al futur. Com les apagades informatives, els intents de silenciar la premsa i aniquilar els periodistes són l’estratègia més eficaç per exterminar una població i garantir una única versió del relat.
