Doneu gràcies que us vam colonitzar, salvatges
El perdó d’Espanya pels abusos comesos durant la conquesta de l’antic imperi asteca ha estat l’ensurt de Halloween més terrorífic per a la dreta de l’ofensa eterna. Ho consideren una humiliació i diuen que tot el que es diu ha estat una llegenda negra, pura hispanofòbia. La Razón li dedica tema de portada i tres columnes en la mateixa direcció, començant per la del director. Expliquen que els asteques eren uns bàrbars caníbals i, per tant, que el poble estava agraït de ser alliberat, que els processos de colonització protagonitzats per Anglaterra, França i Bèlgica van ser molt més sagnants i que, en virtut de les lleis de Burgos, no hi havia esclaus mexiques. Però la crua realitat és que de divuit milions d’ànimes van passar a ser-ne només dos milions: les altres setze milions no devien estar gaire contentes. El pretext “però els altres més” no val la pena comentar-lo. I l’esclavatge formal no existia, d’acord, però el mateix Bartolomé de las Casas consignava que, en virtut de les anomenades encomiendas que assignaven indígenes a qui havia de lluitar per la Corona, s’obligava a uns treballs forçats i uns tributs abusius que, a la pràctica, equivalien al mateix. Segur que en els relats de l’època i més contemporanis devia haver-hi gent que hi va posar més pa que formatge, però vendre la idea que els asteques van ser uns afortunats... només mirant l’evolució demogràfica amb els saldos de la guerra, la fam i les malalties ja es veu que som en el terreny del cinisme.
Un dels articulistes d’aquest desplegament del desgreuge dona l’argument definitiu: “Si no haguéssim tingut avantpassats que van anar i van tornar a les Índies, no tindríem truita de patates”. Ni salmorejo, afegeix més endavant. Així que, simpàtic descendent d’indígenes que has arribat a aquesta riba de l’Atlàntic per treballar tal volta en precari, dona gràcies que aquí també podràs menjar patates. Tot són avantatges, noi!
