Els dos blocs i la neutral Suècia

És possible que una massiva conxorxa d'emos i gòtics europeus s'amagui a Eurovisió?

No ha estat aquesta una de les edicions més glorioses del festival d'Eurovisió, però sí una de les més emotives políticament. Una mostra que un teló comença a baixar de nou entre dues Europes. D'altra banda, ha estat un èxit claríssim de l'hegemonia sueca i una mostra del camí que Eurovisió va prendre en tombar el segle XXI.

Victòria d'Ucraïna i polèmica per la mala realització de TVE

Perquè a Eurovisió, el 2000 ho canvia tot. Mentre Israel presenta el seu suïcidi pacifista amb PingPong, els escandinaus prenen les regnes del negoci. Incorporen el món eslau i porten el festival a l'apoteosi de l'europop. La potència en watts, metres i decibels ofega, any a any, les acusacions de decadència. Lordi per Finlàndia, Alexander Rybak per Noruega i Loreen per Suècia encarnen el cicle nòrdic que aquest any es feia el seu propi homenatge a Estocolm. Bé. Més que un homenatge, Suècia va declarar que Eurovisió es troba dins les seves aigües territorials.

Una de les grans peces còmiques del festival va anar sobre el 'Eurovision movement' que assota el país. Un vídeo d'homenatge al pop suec va reblar l'ocupació nòrdica. Quatre minuts de Marca Suècia d'allò més lluïts. I per acabar, un magnífic exercici de construcció de la cançó perfecta que es deia 'Love love peace peace', on anava apareixent, com en un pessebre vivent, el més destacat de la història del concurs.

De la programació extramusical destaca la inesperada i 'cool' aparició dels protagonistes de la deliciosa sèrie 'Vicious', Derek Jacobi i Ian McKellen. Un irònic cop baix a les forces partidàries del 'Brexit', sens dubte.

Les cançons

Tradicionalment, podem classificar les cançons d'Eurovisió en sis blocs que es van distribuint en importància segons l'edició. Tenim les paròdies, que aquest any han estat absents. Els temes amb aires folklòrics van quedar reduïts a la commovedora guanyadora. Els gòtics, només a Xipre i Polònia. El grup dels noiets romàntics i les tradicionals cançons que van per lliure, com les d'Itàlia, Holanda o Geòrgia. Així que podem certificar que l'oligopoli encara és de l'europop.

L'estilisme

Pel que fa a estilisme, les tendències bàsiques han estat, per començar, els vailets bufons i inofensius amb samarreta: Frans de Suècia, Irlanda, el Regne Unit, Lituània o Letònia. I el millor, el francès Amir amb el seu bonjanisme, que no ha rebut el premi que li tocava. L'altre 'must' ha estat l'aire 'Tron'. És a dir, modernitat molt dels vuitanta. Hem vist Bulgària amb la cuixa il·luminada; Dami In, l'australiana, fent un 'Minority report'; i Croàcia com a princesa de 'Star Wars'. El 'look' floral només va triomfar als països de l'antic Pacte d'Acer, avui molt més reposats: Alemanya, Itàlia i Àustria. Espanya va optar pel 'look' 'cañí' de luxe, per molt que n'hi diguin 'urbà'. Una caiguda piscinera de Barei i poca imaginació escènica han posat llast a la millor cançó espanyola en anys.

Els vots, la geopolítica i el poble sobirà

I finalment, la votació. Aquest any per primera vegada teníem sufragi bicameral: els lords votaven de la manera tradicional, amb els típics portaveus estrafolaris ( Espanya ha posat una mena de Jordi L.P. 'castizo'). La novetat era la cambra dels comuns o vot popular. En format 'Gran Hermano', el poble sobirà anava corregint de forma misteriosa el just criteri senatorial que ja externalitzava el premi cap a Austràlia.

El vot popular ha estat desconcertant. El tercer vot popular més massiu ha anat a Polònia, que només tenia set vots dels lords. De veritat? Polònia? És possible que una massiva conxorxa d'emos i gòtics europeus s'amagui a Eurovisió? Inexplicable! I finalment, tot i la victòria popular, Occident ha donat el triomf a Ucraïna.

"La cançó és una història personal i Europa sabrà entendre…", deia melangiosament Jamala. I és obvi, perquè '1944', la cançó guanyadora, està dedicada als tàtars deportats per la Unió Soviètica i a ningú se li escapa que es tractava d'un torpede diplomàtic a Rússia. Els potents missatges previs que feien els russos guanyadors i el massiu suport popular no han pogut amb les televisions europees.

Més continguts de