Arcadi Alibés: “Em sap greu que potser només se'm recordi per ser l’home de Canaletes”

BarcelonaArcadi Alibés és un altre dels noms fundacionals del departament d’esports de TV3 que es jubila, seguint els passos d’Imma Pedemonte, Pere Escobar o Jordi Robirosa. En aquesta entrevista repassa la seva trajectòria com a periodista i com a corredor, i el pes d’haver estat, durant dues dècades, l’home que celebrava els títols del Barça a Canaletes.

Sent col·leccionista de maratons, podries haver aguantat fins als 42 anys i 195 dies a TV3, però plegues un any abans d’aquesta fita. Com vas decidir el moment?

— De fet, si comptes anys al conjunt de la Corporació són 42 i escaig, perquè vaig entrar a Catalunya Ràdio el 1983. L’any passat ja vaig tenir el primer dubte, a l'arribar als 65 anys. La casa no ens fa fora, sinó que ens deixa un marge de dos o tres anys, i vaig decidir fer un any més de propina. Quan va passar l’any, em van insistir que ells no em feien fora, però al final ha pesat el fet d’estar ocupant una plaça fixa en una empresa com TV3, quan hi ha molts nanos que han aprovat les oposicions i estan pendents d’entrar. Èticament, si tinc l'edat d'estar jubilat, m'he de jubilar. Vaig dir un any més, he fet un any més... Doncs cap a casa.

Com era fer periodisme esportiu fa 40 anys en comparació amb ara?

— Abans era més fàcil, començant per l’accés als esportistes. No havies de passar els filtres dels caps de premsa i comunicació. Ara hi ha una barrera molt gran, molt bèstia, entre els periodistes i els esportistes. Estan superprotegits pels clubs. I tampoc érem tants, fent esports. Avui dia veus les típiques rodes de premsa multitudinàries, o allò que arriba algú a l'aeroport i té 85 micros intentant arrencar-li una paraula.

Però el teu mòbil deu ser una mina de contactes de la història de l’esport al país.

— Doncs mira, excepte ciclistes i algun atleta, no n'hi ha gaires. De futbolistes actuals, ni un. També perquè jo els últims 15 o 20 anys pràcticament només he fet plató, he fet un periodisme d'estudi.

Com t’imagines la vida a partir d’ara?

— Com que he treballat molt en cap de setmana, com és habitual si fas esports, tampoc no canviarà gaire, perquè de dilluns a dijous seguiré fent el mateix que abans: estar amb la dona i la filla, anar a córrer... L’adaptació és fàcil, tot i que, òbviament, aniré trobant a faltar cada cop més això d’anar a la feina i trobar uns companys que, molts, més que companys són amics. Trobaré a faltar l'estrès típic del 3/24 d'actualitzar les notícies cada mitja hora.

Perdona que et corregeixi amb una mica de malícia: el 3CatInfo.

— [riu] Bé, excepte l’últim cap de setmana que vaig treballar, que sí vaig poder estrenar el nou plató del 3CatInfo, jo m’he jubilat al 3/24. És que als que hi hem estat 40 anys ens costa molt dir 3Cat o 3CatInfo.

La setmana passada hi va haver una protesta de treballadors que no acaben de veure clar el ball de marques.

— Em va enganxar l'últim dia de feina meu, l'1 d'octubre. Era una assemblea convocada pel comitè d'empresa per informar que des de les alçades, des de la direcció, havien dit que no patíssim, que les marques TV3 i Catalunya Ràdio no es perdrien. No sé si calia posar aquests paraigües intermedis del 3Cat i del 3CatInfo, però potser és que soc un nostàlgic. Sigui com sigui, jo sempre diré que vaig treballar 42 anys a TV3, encara que, evidentment, TV3 també englobava tota la resta, perquè els últims anys he estat sobretot al 3/24 i a Esport3.

Com vas arribar al periodisme esportiu?

— Va ser la meva primera vocació.

Mai ni bomber ni astronauta?

— No, no. Els esports em van enganxar des de molt petit, i això que a casa no n’hi havia tradició, perquè els pares van ser pagesos fins als 50 anys i després van treballar a la fàbrica. Però jo recordo les tardes d’infància veient futbol i ciclisme, o enganxat al transistor amb uns quants nens més per escoltar el Tour de França. I vaig començar a aprendre'm de memòria les alineacions de tots els equips de Primera.

Si ara dic Oviedo, temporada 1970-1971?

— Lombardia, Carrete, Tensi, Juan Manuel, Javier Iriarte, Marianí, Galán, Uría...

Ho comprovaré, perquè admeto que no en tinc ni la més remota idea. [Efectivament, els ha encertat tots]. I de l’esport al periodisme?

— Oh, m’agradava escriure i fer redaccions, també des de petit. Devia tenir 9 o 10 anys. Així que escriure i esports sumats, doncs periodista esportiu.

I l’ofici t'ha donat el que esperaves?

— Més! Si hagués sabut, quan era petit, que cobriria quinze Tours de França, que aniria al Mundial de futbol de Mèxic i que treballaria 47 anys en informació esportiva... Hòstia, ha sigut la meva il·lusió acomplerta.

Una frase que persegueix la vostra estirp: “Qui val, val. I qui no, a esports”.

— Ostres, sí, això es deia sempre. Sí, sí. La recordo en castellà, la frase, potser perquè en aquella època la premsa esportiva sempre estava una mica infravalorada, però els que ens hi dedicàvem ens en fotíem. Per a mi té el mateix valor fer informació esportiva que informació econòmica o política. Possiblement fins i tot té un avantatge: si fas informació política pots estar molt més condicionat per l'empresa on treballes que no pas fent informació esportiva. A mi mai m'han dit "això sí" o "això no". Sempre hem dit i fet el que hem volgut, mantenint una certa imparcialitat...

Home...

— D’acord, per més que un pugui ser culer, o l'altre pugui ser perico, o fins i tot del Madrid, com l’Esteve Soler, sempre separes la feina dels teus gustos i intentes ser equànime i el més neutral possible.

47 anys de carrera, comptant els primers anys a la premsa. Hi ha hagut algun moment especialment complicat, en aquest prop de mig segle?

— Sempre que mires enrere recordes les etapes amb certa estima. Complicada... Ostres, potser la primera de TV3. No teníem drets esportius, Televisió Espanyola no ens deixava fer servir la seva xarxa, així que havíem de tornar dels partits en avioneta perquè no quadraven els horaris dels vols. Arribaves a l'aeroport i allà t'esperava un company amb una moto que et portava a TV3, on ja havia començat el Gol a gol, i tu editaves de pressa els gols i entraves corrent al plató per comentar-los en directe. Era estressant, però amb el pas dels anys dius “Que maca que va ser aquella etapa!”

Em referia també en si en algun moment t’has sentit que no eres al lloc que volies.

— Els primers 20 anys llargs vaig fer molt de tot i vaig tocar mil temes: presentar Telenotícies, programes, fer reportatges, entrevistes... Em va omplir molt. I sí que aquests últims 18 o 20 anys he fet una feina més, diguéssim, rutinària, perquè tens un horari més estàndard, però alhora et pots organitzar més bé la vida, familiarment i personalment. Jo ho he acceptat i no he pensat mai “Ara et volen enviar a galeres perquè ets gran”. El 3/24 –perdó, el 3CatInfo!– és un canal important i necessari en una televisió pública. Que no té l'audiència dels programes de TV3? Ja ho sé. Però és igual: agafes la teva feina de periodista i la fas amb l'estrès de sempre i patint per si no arriben unes imatges quan falten cinc minuts per entrar. Jo l’estrès l'he patit i l'he gaudit.

Com era la TV3 de fa 41 anys, quan vas arribar-hi, i com és la d’ara?

— Més que de contingut, filosofia o manera de fer les coses, el canvi més fort que he notat és el tecnològic. Abans redactàvem amb màquines d'escriure i amb paper de calcar per tenir còpies per al prompter i no sabíem què era un ordinador. Res d’internet ni mòbils, i les càmeres pesaven una barbaritat. Però, com et deia, la filosofia i la manera d'informar no han canviat.

TV3 ha rebut una onada de crítiques, que de fet són periòdiques, de gent que creu que ha perdut el seu sentit fundacional. Creus que es manté?

— Jo crec que a nivell esportiu, sí. Intentem informar de l'esport català, perquè és la televisió de Catalunya, però això no vol dir ser una televisió folklòrica, sinó parlar dels grans esdeveniments, i per això hem anat a Jocs Olímpics, a Mundials, a tots els esdeveniments, perquè volem explicar l'esport des d'un punt de vista global. I, a nivell més global de programació, sempre hi haurà gent més nostàlgica, que li agradarà més la programació que es feia als principis, però això és com tot a la vida: no es pot satisfer tothom.

La informació esportiva és lliure?

— Sí, jo crec que dedicant-te a la informació esportiva en certa manera estàs més tranquil. No estaràs tan fiscalitzat per qui controli el mitjà on treballes: en el cas d'un diari, d'un propietari, i en el cas d'un mitjà públic, depèn del partit polític que mani en aquell moment. No sé si els companys que es dediquen a la informació política s'hi troben més, però a l'esport no. En l'esport tens la sort de tenir una informació no diré que menys important, però sí menys transcendental, per dir-ho d'alguna manera, que et permet fugir de tot això.

Una cosa molt icònica teva eren les aparicions a Canaletes.

— No m'ho he pogut treure de sobre mai, i això que va sortir per casualitat! I ja va quedar: si hi havia títol, l’Arcadi cap a Canaletes.

Hi anaves amb ganes?

— A veure, amb ganes... Recordo haver comentat a diversos caps d'esports que ja estava bé d’anar-hi sempre jo, que podria fer alguna altra cosa: anar al camp o fer un altre tipus de feina. I sempre em deien: “Ostres, no ho puc treure. Arcadi i Canaletes van junts. Si hi poso algú altre em diran de tot”. Això va canviar el 2005, coincidint amb els 20 anys de la primera aparició famosa de la Lliga del 1985. El cap d'esports d’aleshores, el Pere Escobar, sí que ho va entendre. Em va dir: “Escolta, ara fa 20 anys que ho fem, doncs deixem-ho”. I vam fer el gag de donar pas jo des del plató al Jordi Sunyer, que va ser qui va anar a fer el primer Canaletes post-Arcadi.

Però has quedat tu en l’imaginari col·lectiu.

— Sí, és curiós, perquè la gent em continua recordant com el de Canaletes, tot i que dels 41 anys de TV3 només m'hi vaig passar la primera meitat. I a vegades em sorprèn que nois que el 85 potser no havien nascut, o eren criatures, encara et diuen “Hòstia, tu ets el de Canaletes!”, perquè les imatges han sortit 50.000 vegades.

Et molesta?

— No, forma part de mi, de la meva carrera periodística. M'he jubilat sabent que seguiré sent, per molta gent i durant molts anys, l'home de Canaletes. De fet, en els últims 20 anys no hi he anat i se'm continua recordant per això. No és que em molesti, però sí que em sap greu que només se'm pugui recordar per això. Especifico molt aquest només, perquè jo he fet moltes altres coses com a periodista. Però bé, a la gent això li fa gràcia, i confio que recordaran de mi que he estat un periodista esportiu amb un recorregut molt més ampli.

Com va anar aquell primer cop?

— No sabíem què ens hi trobaríem, perquè feia onze anys que el Barça no guanyava un títol de Lliga. No sabíem ni si hi hauria gent... I va passar el que va passar. La segona connexió va ser massa: vaig desaparèixer de la imatge, de la gent que hi havia.

Vas arribar a patir?

— No! Potser ho semblava, des de fora, però l'ambient era de festa, de celebració... La gent estava contenta. Això sí, quan veien que començava a parlar en directe... pam! Tothom volia sortir, i venien, i arribava a desaparèixer entre la multitud, però mai em vaig sentir en perill de res. El primer cop em vaig quedar sorprès, no veia ni la càmera. I vaig dir-me: "Bé, ves parlant, i al final les imatges diran més que les paraules". No sabia ni què dir.

La sensació era de descontrol, com a espectador.

— Després, quan va semblar que podia ser un tema perillós, fins i tot la Guàrdia Urbana de Barcelona estava en contra que es fessin aquestes connexions, perquè deien que acabaven fent que hi hagués violència, vandalisme, aparadors trencats... Però no, perquè això era molt més tard, a la matinada, jo no ho vaig viure mai. En tot cas, i d’acord amb la Guàrdia Urbana, es va decidir que no faríem les connexions a peu de Rambla, sinó que pujaríem a un balcó dels hotels del costat. Ho vaig fer diverses vegades, però ja no tenia la mateixa gràcia, perquè no pots interactuar amb la gent.

Quin sentit té mantenir un departament d'esports gran a TV3 si els drets esportius han marxat al pagament?

— És cert que TV3, durant tots els anys que hi he estat jo, ha tingut la sort de tenir drets de primer nivell, com la Lliga, la Champions, la Fórmula 1, l'Eurolliga de bàsquet... Tot això s'ha anat perdent per la situació audiovisual actual. Però bé, TV3 o Esport3 han mantingut encara alguns drets importants, com la Champions d'handbol. Potser hem de fer el pas de dedicar el canal a l'esport català, ja que som la televisió de Catalunya. Però vaja, si vols fer una informació esportiva de qualitat, de feina n’hi ha. Fan falta tots els companys que som: no hi ha ningú rascant-se la panxa. Per això espero que la meva plaça vacant es quedi a esports.

Com a jubilat, ja no et deus al llibre d'estil que impedeix expressar opinions personals i polítiques. Si t’has hagut de mossegar mai la llengua, ara és el moment de desfermar-te.

— Com et deia abans, fer esports et dona més tranquil·litat, en aquest sentit. Si et dediques a la informació política i ets independentista, esclar, no ho pots traslluir a la teva feina. O al contrari, si ets un espanyolista recalcitrant.

Tu com et definiries, políticament?

— Jo soc independentista, no tinc cap problema amb dir-ho. Soc català, he nascut aquí, és la meva terra, i de pàtria només en tens una, com de mare. Però també et dic que, des del 2017 cap aquí, estic molt desencantat amb tota la classe política. T’adones que van molt a la seva i que no hi pots confiar gaire...

Quins plans de futur tens?

— De moment continuaré amb la meva passió al marge de la feina, que ha estat córrer. D'això no me'n jubilo mentre el cos m'aguanti, i ja tinc planificades tres maratons per als pròxims mesos, començant per la de Nova York el 2 de novembre, que és la marató que, sempre que puc, no em perdo.

Per què?

— És la primera que vaig fer, la ciutat m'encanta, i és la marató de les maratons. Allà t’adones que formes part d'un col·lectiu mundial i que hi corre gent de tot arreu amb la mateixa filosofia. Hi ha una comunió entre la ciutat i la cursa que no trobes en cap altre lloc. Tu pots fer la marató en cinc hores i trobaràs gent al carrer tota l'estona animant-te. Però també he fet maratons que érem catorze o quinze persones, no et pensis. I vaig quedar tercer: l’únic cop que he fet podi!

Quina és la marató més dolça que recordes? I la més amarga?

— És difícil dir-ne només una! Evidentment, la primera que acabes és un somni, però també la primera vegada que baixes de les tres hores, la primera marató que fas després d'una lesió superada o una marató en un lloc especial, com pot ser l'Antàrtida o el Sàhara. I la més amarga... Doncs maratons que no han sortit com pensaves i has patit més del compte. En recordo una de les primeres a París, l'any 88. M'havia entrenat per baixar de les tres hores i vaig acabar trigant-ne més de cinc, perquè vaig estar fatal, i va fer molta calor, i suposo que m'havia sobreentrenat. Però bé, com passa en general a la vida, que sempre recordes més els bons moments que els dolents, aquests records van quedant més amagats, i sempre recordaré més els moments en què he estat més feliç.

I quins serien els teus herois populars de l’atletisme?

— Abebe Bikila és tot un símbol per a la gent que corre, per aquella gesta d’anar descalç sobre les llambordes de Roma l’any 1960. O Domingo Catalán, que simbolitza una mica els dos atletismes. Aquest senyor va ser campió del món de 100 quilòmetres amb 6 hores i 20 minuts, i també va guanyar la primera cursa d’El Corte Inglés. Era un atleta bàsicament d'elit, però quan ho va haver de deixar per edat va seguir corrent. Per a mi és un referent i és un amic. Però podria dir també un senyor que es diu Miquel Pucurull, que ja té 86 anys i ara diu que no corre, sinó que corrinya, perquè va molt a poc a poc. S'ha trobat amb el que em trobaré jo en el futur: que ja no pot fer maratons perquè triga més del que donen les organitzacions per completar-les, però encara s'apunta a alguna cursa de 5 o 10 quilòmetres.

T'imagines corrent amb 86 anys?

— Home, voldria dir que el cos m'ha respectat, és a dir, que no he tingut lesions. L’esport d'elit no sé si és bo per a la salut, perquè castiga molt més el cos, mentre que el popular, si ho fas bé i no tens marquitis... A mi m’és igual fer un quart d'hora més en una marató. Si t’ho prens així, pots durar tota la vida.

T'amoïna, la decadència del cos, tenint en compte com t’has dedicat a cuidar-lo?

— No m'amoïna la decadència que fa que abans pogués córrer una marató en menys de tres hores i ara en necessiti quatre i mitja. Tant de bo pugui trigar cinc o sis hores, perquè voldrà dir que segueixo corrent. Em preocupa més el fet de tenir un final en què pateixis o, sobretot, facis patir. A mi se m’ha mort una germana de càncer de pàncrees, i l’altra té Alzheimer i ja no ens coneix. La malaltia física o mental sí que em preocupa.

Tens inquietuds espirituals?

— No. Històricament, les religions són l'origen de les guerres i els conflictes de la humanitat. Jo soc completament ateu: estem aquí, vivim, morim i s'ha acabat. Ho penso així, i ho he tingut molt clar des de fa molts anys.