Laia Manzanares: “Si veiés persones amb granets a la tele com jo no tindria aquesta inseguretat”

BarcelonaLaia Manzanares és actriu de teatre, cinema i televisió. Va saltar a la fama pel seu personatge d’Oksana a Merlí i aquest any ha protagonitzat la sèrie de RTVE Asuntos Internos. També estrenarà la pel·lícula Lo que queda de ti i Orlando al teatre Centro Dramático Nacional a Madrid.

Com ha estat aquesta experiència?  

— Ha estat el meu primer paper protagonista en una sèrie i quan a la feina et surt alguna cosa així, és molt sexi. No és fàcil treballar d'això i un paper com aquest és superagraït. La veritat és que m'ho vaig passar de puta mare. A més, l'equip tècnic i artístic va ser molt guai, llavors va ser molt fàcil rodar i estar uns mesos a Madrid. A més, hi ha escenes d'acció, que m’agraden molt, perquè m’encanta ballar, i tot el que és acció i baralles és com fer una coreografia.

A Asuntos Internos interpretes Clara Montesinos, una dona pionera a la policia, que entra en un món d’homes. T’has sentit així, actuant?

— Fent aquesta sèrie vam dir: "D'acord, hem evolucionat molt, hem canviat moltíssimes coses, però n'hi ha moltes que no". Tot i això, com a tots els oficis, hi ha molts homes dinosaure que es queixen, ocupen espais i, quan hi arribes, t'infantilitzen i et menyspreen. En fi, que encara ens queda feina per fer aquí. També hi ha gent meravellosa i jo he treballat amb persones increïbles.

La sèrie toca temes molt actuals, encara que estigui ambientada al 1979. Com creus que es connecta amb els problemes socials d'avui?

— És inevitable que sigui una sèrie política. Perquè parla d'un moment històric que és purament polític, on tot el que passa és polític. I hi ha una mirada d’una dona entrant en un ambient d'homes en una època on encara era pitjor que ara. O parlem de drogues, un problema també fotudíssim actualment i del qual no pots fer una mirada acrítica. És una sèrie feta amb bastant de compromís. 

T’has sentit impostora algun moment gravant la sèrie?

— És una cosa que em passa en general. Ara també he de fer teatre i penso que no sé fer aquesta feina. Sempre hi ha un moment de dubte, però ja he deixat de sentir-me així, sobretot per si és un tema d’edat o de gènere. Fa un temps vaig gravar La desconocida amb el Manolo Solo, un actor increïble. Vaig pensar: “Però no pot ser, s'han equivocat!” I de cop vaig dir: “Què dius, t'han agafat a tu perquè has fet un càsting, igual que Manolo Solo”. Vull dir, que em vaig començar a atorgar el dret de legitimar-me. L'any passat vaig fer una obra i hi havia dos nens que tenien 7 i 9 anys. I tenien el mateix dret de ser allà fent la feina que jo. He intentat fer molta feina sobre això, perquè al final soc vàlida per existir i soc vàlida per treballar. Ho faré millor o pitjor, agradaré més o menys, m’és igual, però com a professional intento donar el 100% de mi i estar a l'altura, per tant... jo no imposto, jo faig.

Vas arribar a la fama i tenir feina molt jove. T’has sentit mai menystinguda per l’edat?

— Sí, hi ha una gent que em respecta molt i entén que pots treballar amb una persona de 7 anys o amb una de 80 i tots som companys fent la mateixa feina, però sí que m'hi he trobat. Més al principi, potser... Un dia, quan vaig fer la meva primera feina de teatre professional al Teatre Nacional, una persona em va dir: “Per què no estàs fent crits d'alegria?” I li vaig respondre: “Perquè és la meva puta feina”. Em vaig sobreposar, vaig fer una sessió de fotos amb dues persones que admiro, que porten anys a la indústria, i estava tranquil·la en comptes d'estar nerviosa. Em sobta molt que una altra persona, un home més gran, em digués això. I per què no feia ell crits? Són petites passes per anar-me legitimant i cada cop em costa menys. Fins que un dia ja no em costarà.

La sèrie està ambientada al 1979, un moment històric molt convuls a Espanya. Com va ser submergir-t'hi?

— La Transició és un moment històric d'aquest país on bàsicament hi ha una dictadura encoberta. Encara ens queda molt per sortir d'aquí, però sembla que abans de sortir-ne estem tornant a entrar-hi. És important revisar la història d'on venim, perquè sinó... potser l'acabem repetint. És important de fer sèries d'època d'aquest país basades en fets reals per dir-nos: “Hola, ens en recordem, d'això, o no?” També s'ensenya com l'heroïna va matar milers de persones i es va carregar milers de famílies... Encara ara es consumeix moltíssima droga i és com si no haguéssim entès res. 

Com va ser entrar a l’any 1979 estèticament?

— És guapíssima la roba, tot i que una mica incòmoda. Era una cosa molt xula, entrar en el personatge. Rodant em va passar una cosa i és que vaig tenir un brot d'acne. Tinc tendència acneica, sempre tinc una mica de granets, però hi ha moments de la sèrie en què en tinc molts. Això em va generar força inseguretat. Les noies que surten a la tele tenen la pell perfecta. I jo, fent la sèrie, no. I amb la maquilladora en vam parlar, els va tapar una miqueta i prou. I jo li vaig dir: “Em sembla de puta mare, perquè si veiés persones amb granets a la tele ara no tindria aquesta inseguretat”.

T'havia passat ja abans?

— Sí, recordo una altra sèrie, en què tenia acne, i jo mateixa em tractava fatal. Em mirava al mirall i deia: “Tia, quin fàstic”. Llavors em va agradar molt el procés, perquè vaig dir: “A la merda!” No soc aquí per ser guapa, sinó per fer un personatge. Ara, veient-me amb més distància, em veig superguapa. Rodant la sèrie em sentia horrible, però em deia: "No passa res. No cal estar sempre guapíssima". Ara ho veig i penso: "Doncs mira, m'interessa aquesta cara".